“Els clubs no volen la responsabilitat de tenir un nen diabètic”

BarcelonaAndrea Pereira (Barcelona, 1993) va formar part del Barça que va tocar per primer cop el cel a Europa. Un equip liderat per Lluís Cortés que, després de caure a Budapest davant el Lió (4-1), es va posar la granota de treball per alçar la primera Champions de la història del club. “Vam veure quin nivell havíem de tenir per ser les millors d’Europa i vam treballar per arribar-hi. En el nostre cap només hi teníem l'objectiu de ser el millor equip. Costés el que costés, sense excuses”, explica la jugadora en conversa amb el diari ARA.

Pereira és diabètica des dels dotze anys. La malaltia, però, no li ha impedit arribar al cim del futbol. “L’esport m’ha ajudat amb la diabetis, perquè al futbol necessites una disciplina, una constància i uns bons hàbits que per a la diabetis són primordials. El meu principal problema és no oblidar-me les insulines, igual que no em deixo les botes”, relata la futbolista, que també esmenta algunes de les diferències respecte a les seves companyes. “Jo no menjo gaires hidrats de carboni, cosa que sí que fan moltes esportistes els dies de partit. També he de comprovar els nivells de glucosa abans del duel, al descans i durant l’enfrontament, però amb la tecnologia tot s’ha facilitat molt”. Ara ho fa a través del mòbil mitjançant un sensor que l'informa del nivell de glucosa.

L’experiència també és un grau, i conèixer el cos és la clau per no tenir problemes. “La informació amb la qual surts de l’hospital és curta o incompleta. T’has de conèixer bé, estudiar la diabetis, el teu cos —cada un és diferent—, com reacciones davant el menjar, a la insulina…”, aconsella Pereira, que també remarca el fet de no tenir por. “Els clubs el que no volen és la responsabilitat de tenir un nen diabètic, però pots jugar a futbol sense problemes si coneixes el teu cos. No passa res per tenir diabetis sempre que et vigilis i et cuidis”.

Una lesió aliena va posar fi a la seva etapa al Barça

Andrea Pereira no ha parat de guanyar títols. A Mèxic ha aconseguit aixecar el Torneig de Clausura (la Lliga estatal) en dues ocasions, amb el Club Amèrica i amb el Pachuca, en una aventura que va iniciar gairebé per casualitat. “Em quedava un any de contracte al Barça, però l'Alexia [Putellas] es va lesionar el lligament creuat, no hi havia fitxes disponibles i necessitaven fitxar. Em van demanar la fitxa i em van oferir l’opció de marxar cedida, però no ho volia, no tenia encara 18 anys”.

En aquell moment li va sorgir l’opció d’anar al Club Amèrica, que entrenava Ángel Villacampa, amb qui havia coincidit a l’Atlètic de Madrid: “Em van fer una oferta que no podia rebutjar. A mi em feia por marxar tan lluny de casa, però vaig acceptar pensant que era per un any i que tornaria a casa. Ja porto gairebé quatre anys fora!”, recorda Pereira, entre somriures. “Quan surts del Barça sembla que el món s’acabi, però hi ha molta vida i són etapes que potser mai t’imaginaries i que acaben sent molt boniques”.

La lliga mexicana està creixent de la mateixa manera que l’espanyola en el seu moment, quan hi va haver l’eclosió arran de la primera Champions blaugrana i el Mundial de França. “S’hi inverteix molt, però la competició s’omple d'estrangeres”, resumeix l'exblaugrana. A l'estat espanyol, però, ara s’ha vist un retrocés en la competitivitat de la Lliga F a causa de la gran diferència entre el Barça i la resta d’equips. “Al final ja saps qui guanyarà la Lliga. En canvi, el que m’agrada de Mèxic és que hi ha cinc o sis equips que poden guanyar el títol”, apunta la futbolista catalana.

Cançons que marquen una època

El Barça continua dominant el panorama del futbol femení estatal de la mà de jugadores com Mapi León, amb qui Pereira va compartir l’eix de la defensa. “Ens complementàvem molt bé. Ella és una jugadora molt més agressiva que jo; per tant, quan ella sortia de zona, jo la cobria”, analitza la futbolista barcelonina, que afegeix que la central aragonesa sempre exigeix a les seves companyes "donar el 100%". 

L’exblaugrana també destaca el rol de Marta Torrejón. “És una capitana silenciosa, a qui no li agraden els focus però que sempre et firma un set, un notable. És una persona amb la qual es pot parlar de tot, t'entén i t’escolta". Totes plegades van formar part d’un equip que es va convertir en el primer referent per a moltes nenes que volen jugar a futbol. “Quan em retiri, me n'adonaré més, suposo, però ara a Mèxic veig la responsabilitat que tinc. És molt bonic i jo de petita no ho veia ni sabia que existia”, valora Pereira, que també és secretària de FUTPRO, una associació creada per futbolistes amb l'objectiu és defensar i garantir els drets laborals de les jugadores.

Aquell Barça referent on va jugar Pereira també va tenir la seva banda sonora: La mujer de verde, d’Izal. “La DJ de l’equip, la Patri [Guijarro], la va posar i s’havia d’escoltar el que digués la cap, que ens agradava molt. Són cançons que et marquen perquè les poses en un partit especial i les recordes sempre. Hi ha cançons al vestidor que, sense voler, es tornen importants, i aquesta en va ser una", conclou l'exblaugrana.