La Copa i Europa, a la manera Barça

Els culers mantenen la il·lusió del triplet i eviten les comparacions amb el mètode Champions del Madrid

El Camp Nou va viure la remuntada anunciada per Valverde. Una remuntada que, a més, va anar carregada del simbolisme que ja té el marcador de 6-1 en l’imaginari culer, després de la gesta davant del PSG fa dues temporades. El Barça seguirà defensant la seva hegemonia a la Copa del Rei anant a la caça del cinquè títol consecutiu, però sobretot seguirà defensant una manera de lluitar per totes i cadascuna de les competicions de la temporada. El tècnic reforçava aquest discurs després de la remuntada, un discurs que allunya l’estil blaugrana del mètode madridista per guanyar títols les últimes temporades.

El mal resultat de l’anada a Sevilla havia començat a obrir un nou paradigma amb el qual l’afició blaugrana gairebé no ha conviscut: el que positivitzava l’eliminació. Malgrat que implicava una possibilitat de títol menys, suposaven 180 minuts de descans i un viatge menys entre setmana per descarregar-se el calendari abans de la primera gran eliminatòria europea. Però el marcador va estripar-ho tot i va trencar la fantasia de paral·lelisme amb el mètode competitiu que s’ha construït el Reial Madrid els últims anys i que l’ha ajudat a alçar les tres últimes Champions. Si aquesta havia de ser la conseqüència de llençar la Copa, el barcelonisme l’acceptava. Però no els jugadors.

Potser menysprear la Copa per prioritzar la Champions ha pogut ser el secret dels blancs, o potser no, però el Barça no va voler que fos, per primera vegada, el seu consol en cas d’eliminació. Fins ara el mantra blaugrana, animat pels triplets recents amb Guardiola i Luis Enrique, és que el Barça necessita competir bé durant tot l’any per dominar a Europa. La gestió a la Copa de Valverde, amb alineacions plenes de suplents en els partits d’anada, semblava voler dir que el tècnic havia après la lliçó d’un any passat en què les cames van acabar fent fallida als mesos clau. Als despatxos ja no es renegava de com ha prioritzat els títols el Madrid últimament. Al cap i a la fi, els ha funcionat per acumular Champions. Els blancs han estat incapaços de ser fiables en totes les competicions quan han acabat a la Cibeles amb “ la copa más linda ” que ara vol Messi. El somni del triplet no se li ha fet realitat a Florentino, encara.

És un somni que segueix alimentant les fantasies culers i que el Madrid fins i tot ja s’atreveix a verbalitzar. Els blancs, però, encara van haver de suar ahir a Montilivi per defensar davant del Girona el 4-2 de l’anada i complir amb l’objectiu de “lluitar per totes les competicions”. Fa uns dies Santiago Solari assegurava que es prenia aquesta Copa del Rei com una oportunitat per il·lusionar la part de la plantilla que no sempre troba minuts i per mantenir tot el grup endollat. És un discurs made in Barça i sorprenent venint del Santiago Bernabéu, perquè la relació del Madrid amb la Copa fa anys que no és bona. Fa cinc temporades que va guanyar l’última que no s’ha endut el Barça.

Era un deute que tenien els blancs. Els anys 2009 i 2010 van estimbar-se ja als setzens de final caient eliminats a mans del Real Unión, primer, i després de l’Alcorcón. Els èxits del Barça de Guardiola, triplet inclòs, afegien sal a les ferides, i van obligar els blancs a reprioritzar la seva temporada. L’arribada de Mourinho va ajudar a recuperar la competitivitat, i enmig dels quatre clàssics en 20 dies van tornar a guanyar una Copa que se’ls resistia des del 1993.

Les temporades més recents del Madrid insinuen una conseqüència positiva després de l’eliminació en Copa, un missatge que el Barça mai s’ha fet seu. Tampoc ahir, quan l’equip va demostrar una immensa ambició per seguir dominant el torneig. Ja no només per l’onze de gala amb què va sortir Valverde, sinó pel coratge amb què van jugar totes les peces. L’agressivitat en cada pressió, la intensitat en cada desmarcada, la il·lusió en cada celebració. A Can Madrid la Copa no ha interessat gaire perquè totes les esperances es jugaven a la carta Europa. L’any passat, el Leganés va deixar els blancs fora als quarts, i des de llavors el Madrid només va perdre 2 partits de Lliga i el de tornada de Champions amb la Juve, fruit de la relaxació del 0-3 a Torí. No va poder retallar prou punts al Barça a la Lliga, però ho va salvar amb èxit a Europa.

Dos anys abans va ser el Celta qui el va enviar cap a casa. La Copa va tornar a fer-li nosa a un Madrid que perdia els dos primers partits del curs al cor del mes de gener, justament quan el trofeu reial entra en acció. Fins al final de temporada va aconseguir sumar un punt més que el Barça en el mateix parcial, i només va concedir dues derrotes. L’efecte d’estar centrat en només dues competicions el va mantenir focalitzat en la Lliga malgrat la pressió d’un Barça que va acabar perdent el títol per les desatencions a la Corunya i Màlaga. L’únic consol culer, llavors, va ser precisament la Copa.

Una Copa que tampoc la 2015/16 va tenir implicació blanca. Va ser l’any del cas Txérixev i l’eliminació a la primera ronda per alineació indeguda del rus. El Madrid es va estalviar la intensitat de partits del gener i va poder guanyar temps per confirmar el relleu de Zinedine Zidane a la banqueta. El francès es va concentrar en un calendari que tenia dues missions: guanyar la undécima i remuntar punts al Barça. Era l’escenari que una part del Camp Nou ja acceptava, resignat abans d’hora, però que els jugadors van sortir a evitar. Ni tan sols es conformarien amb el paral·lelisme de la temporada d’Ancelotti, la 2013/14, l’última vegada que el Madrid va superar la barrera dels quarts de final, com ara. Llavors va guanyar la Champions i la Copa, però no va poder evitar pagar un peatge. Ho va fer a la Lliga, on va quedar per darrere de l’Atlètic i el Barça. Valverde s’ha entestat que la prioritat de la Champions no impliqui concessions i lluitarà la Copa, com la Lliga, a la manera Barça. Anant a totes cada dia.

Més continguts de