Fran Sánchez: "Al futbol femení hi ha molts mites però la gestió del vestidor, al final, és una gestió de grup i prou"

Sant Joan DespíLes primeres sis jornades de Lliga Iberdrola han convertit la lluita pel títol en cosa de dos, i l'Atlètic de Madrid-Barça d'aquest diumenge a la tarda (18.15 h, Gol), en un partit clau per marcar el rumb del curs. A Sant Joan Despí ens atén el tècnic Fran Sánchez, amb qui fem balanç del seu primer semestre al capdavant del primer equip femení.

T'esperaves aquest inici tan guanyador?

No m'ho havia plantejat. La pretemporada va ser una mica estranya, vam estar moltes setmanes amb més jugadores del filial que del primer equip. Quan va arribar tothom, vam haver d'arrencar amb presses per exposar les coses importants que havia de fer l'equip. S'han assimilat molt bé i, tot i que queda molta cosa per treballar, en línies generals, l'equip està entenent molt bé el que volem.

Arriba el primer partit de Lliga i guanyeu 0-9. Potser això sí que no t'ho esperaves…

No, la veritat és que no. També és cert que s'ha de veure cada partit amb perspectiva. Tant a Saragossa com contra el Santa Teresa, els partits es van posar de cara molt de pressa i quan agafes aquest marge de gols tan aviat, tot és més fàcil. El rival abaixa els braços i el partit es fa molt més còmode. Contra l'Albacete no va ser així, el rival va ser capaç de mantenir-nos a ratlla i, quan el resultat és més ajustat, ajuda a fer que el nivell sigui més ajustat.

I com afecta tanta victòria contundent al teu discurs, quan has de demanar al vestidor que s'entreni amb intensitat?

Al final, les jugadores han d'entendre que no només competim cada cap de setmana. Competeixen cada dia. Soc dels que pensa que un equip juga com entrena, i si no estem al cent per cent entre setmana, en actitud i intensitat, no jugarem al màxim després. Tenim una plantilla molt àmplia, el nivell és molt homogeni. Entrenar bé o malament un parell de dies, et condiciona jugar o no el cap de setmana. Elles ho tenen present, que ja no només entrenem per competir diumenge, sinó que és una competició diària d'intentar rendir i fer-ho bé, que el dia a dia és una eina important per als partits. Cada acció, cada duel a l'entrenament està exigint molt a la jugadora. Això fa que el grup millori.

Està sent molt diferent la manera de gestionar el grup a les teves experiències anteriors?

Cada grup té les seves coses. És evident que la manera de transmetre les coses a un nen de 9 anys és diferent de la que cal tenir amb un adolescent de 15, un grup professional a Israel o a Bahrain, on culturalment són diferents de nosaltres. El que m'he trobat aquí és un grup amb ganes, amb una predisposició al treball molt bona. Al final, és parlar les coses, i elles entenen perfectament que som un grup ampli i homogeni. No fa falta que els ho digui, ja ho veuen cada dia. Com a professionals que són, han d'entendre que això és el que toca aquest any.

Qui tingués una eliminatòria de Copa en mig del calendari per repartir millor els minuts, oi?

És el que voldríem [riu]. Al final, el calendari està muntat com està muntat. Nosaltres intentem que tothom pugui tenir minuts. És cert que hi ha jugadores que han participat menys i jugadores que més. La idea és que tothom estigui preparat per poder entrar, que s'entreni bé i tingui participació dins l'equip. Depèn del rival, del moment de forma, del plantejament que puguem fer en aquell partit. Hi ha diferents condicionants que marquen qui juga, qui està a la banqueta i qui se'n queda fora.

I, de moment, esteu ensenyant moltes alternatives.

Nosaltres partim d'una base de joc bastant clara, també per idea de club. A partir d'aquí, el que fa el rival habitualment ens fa ajustar coses per intentar estar més bé aquell dia. De vegades surt més bé i de vegades més malament.

Cada cop s'aprecien més regularitats en els equips i qui més qui menys té un segell propi. Aquesta maduresa tàctica no sempre s'ha vist tan clara com ara. Quan començaves al club, per exemple.

Recordo el futbol femení 10 anys enrere i el canvi que hi ha hagut ara és brutal. La temporada passada ja va haver-hi més ressò mediàtic i als partits de la televisió ja veies que el futbol femení estava tirant endavant, que hi havia equips que feien bon futbol i que el nivell de les jugadores era força bo. En general, a la Lliga tots els equips estan més o menys estructurats, tots tenen una o dues jugadores que et poden desequilibrar. Aquesta preparació de cada partit és una experiència molt enriquidora com a entrenador.

Has hagut d'adaptar alguna cosa per fer aquest salt al femení?

Al final, tinc la sort de tenir un gran 'staff', amb gent amb experiència dins el club, dins l'equip o dins el futbol femení. Miro d'escoltar el que m'aporta cadascú i, de mica en mica, anar entrant i anar veient com és tot. Al futbol femení hi ha molts mites i moltes frases fetes que sempre s'han utilitzat, i la gestió del grup, que semblava que era el que havia de ser més difícil, al final és una gestió de grup i prou. Se sent a dir que un vestidor amb tantes noies és un vestidor molt complicat, però també ho és un vestidor amb 25 jugadors professionals a Tel Aviv, o de 25 persones àrabs a Bahrain, o un grup de 25 adolescents al cadet A del Barça. Cadascun té les seves coses i demanen que ens adaptem a les seves necessitats. Quan vas coneixent el grup, ja et sents una mica més còmode per maniobrar.

Ja estàs en aquest punt?

Aquest grup venia d'estar molts anys amb una mateixa persona i, quan es fa un canvi, la reacció sempre és d'esperar a veure què es troben. Al principi ha sigut un control mutu, d'analitzar nosaltres com es comporta el grup, i el grup d'analitzar-nos a nosaltres. I la veritat és que l'actitud de l'equip és excel·lent. Estem entrenant a un nivell bo i tots tenim clar que, si volem aconseguir coses, ho hem de fer tot en grup, compartint els objectius.

I no són petits, els objectius. El club ha apostat molt fort aquesta temporada, amb una forta inversió en fitxatges. Esteu obligats a guanyar?

Estem obligats a esforçar-nos al màxim per intentar arribar al més lluny possible…

Que és una manera de no posar-se un llistó de títols...

El món del futbol dirà que s'han fet bé les coses si guanyem títols i, si no els guanyem, dirà que ho hem fet malament. Això va de resultats, i ja ho sabem. El que jo els vaig dir el primer dia és que hem de treballar al màxim cada dia. Si donem el cent per cent sempre, les coses arribaran amb més facilitat. Després ja veurem si aquella pilota puntual en el partit concret entra o deixa d'entrar. Però, al final, exigir-nos guanyar la Lliga és una mica absurd. Ja ho veurem al final dels 30 partits. El que sé és que la cultura de l'esforç i del treball diari han de ser les bases per poder aconseguir les coses.

Per si de cas, sempre és millor si hi van havent marcadors ajustats per conscienciar que això serà difícil, com va passar a Zubieta i Lezama.

Sí, van ser partits complicats. També el València, que, tot i que tens el partit controlat i el rival no et genera ocasions clares, no estava del tot tancat. També ho hem vist a Europa. A Noruega no va ser senzill. Vam guanyar 0-4, però perquè vam donar la nostra millor versió. Si estàs regular, pateixes. Tindrem molts partits exigents i, si tenim la sort d'avançar a la Champions, trobarem rivals d'un gran nivell. I ja hem vist que si a Europa no estàs en la teva millor versió, et pots endur un cabàs de gols perquè els equips tenen un potencial espectacular.

Penses en el 12-2 del Wolfsburg contra l'Atlètic.

Jo em quedo amb el partit d'anada, en com l'Atlètic va competir la primera meitat, com va incomodar el Wolfsburg. Després, l'equip alemany va canviar la seva manera d'atacar i va fer més mal. Però això ens demostra que, tot i que elles encara estan per davant, hi podem competir si estem al nostre màxim nivell. Si abaixes el to, et passen per sobre.

Va, ara que parlem de l'Atlètic de Madrid: fins a quin punt és decisiu el partit d'aquest diumenge? La classificació us ha deixat sols des del principi.

Sí que és veritat que sembla que ens estem quedant nosaltres dos, però crec que es perdran punts durant l'any. Mantenir aquest nivell tantes jornades és complicat. Ja ho estem veient a l'Atlètic, que guanya just a València, a Albacete també se li va complicar el partit, a casa davant del Huelva també va tenir dificultats… I nosaltres també hem tingut partits que han caigut justets. Quan els partits són equilibrats, no sempre els pots tenir de cara. Potser estem un punt per sobre de la resta, però els tres punts no seran determinants al cent per cent.

L'Atlètic té el dubte d'Andrea Pereira i no hi tindrà algunes internacionals sub-19, entre elles una central del vostre planter, la Laia Aleixandri. T'hauria agradat comptar amb més gent del filial a la plantilla?

Sí. Però l'aposta del club era intentar que es quedessin, que estiguessin a prop del primer equip, que s'entrenessin amb nosaltres… Hi va haver jugadores que van decidir una altra cosa i tot és respectable. Cadascú escull el seu camí. L'aposta del club és treballar perquè la gent que puja de la base pugi amb el millor nivell. Hem de pensar que si volem competir per estar amb els equips forts d'Europa, el nivell és alt i una jugadora amb 15 o 16 anys és difícil que pugui estar al primer equip. Hem de fer que entenguin que s'està apostant pel futbol femení, no només pel primer equip sinó també pel formatiu, i que tinguin aquesta paciència per poder esperar una mica per fer aquest salt que ara és més gran que abans.

En parlàvem amb la Ruth García l'altre dia. Com s'aconsegueix, aquesta paciència? Són jugadores molt buscades a altres clubs d'Espanya.

A la pretemporada, moltes van treballar amb nosaltres. Volem que entenguin que si el seu rendiment és bo, la porta estarà oberta. Estarà oberta però han d'entendre també que en la seva posició hi ha una internacional de 24, 25 o 26 anys, i que el seu bagatge és molt més gran. I han d'entendre que un entrenament aquí és un gran aprenentatge, i això ho han de valorar. El club intenta que tinguin cada cop més facilitats per estar bé, perquè hi està apostant, però alhora aquesta aposta fa que aquest camí cada cop sigui més difícil o més llarg.

Han tingut la sort d'estar aquí però la mala sort d'estar en el millor Barça.

Sí.

Enyoraves el Barça?

Enyorava entrenar. Des de jove vaig començar a entrenar i, per diferents circumstàncies, vaig haver de fer altres feines. S'ha donat la combinació perfecta: poder entrenar, tornar a un club que sento que és com a casa meva i gaudir d'una competició professional i d'una Lliga que cada cop agafa més embranzida, i de poder jugar la Champions. Ha sigut una oportunitat excel·lent i n'estic gaudint molt. Som uns privilegiats de poder viure aquesta experiència i de viure-la aquí.

Ha canviat gaire el Barça des que vas marxar el 2012?

Molt. No només en instal·lacions, sinó també sobretot en recursos humans. Els equips formatius tenen personal professional, molta gent a l''staff', readaptadors, assistents… S'està fent una aposta molt forta per la formació del futbolista. La gent demana que s'inverteixin molts milions a fitxar un jugador, però no es veu tant la inversió que es fa per fer que, els que estan aquí, puguin fer-nos estalviar aquests milions. No és fàcil que el jugador que surt d'aquí acabi pujant, perquè l'exigència del Barça és tenir sempre els millors.

I encara menys si amb 16 anys altres països ofereixen més.

És el que dèiem amb les noies, abans. Amb nois, sembla que amb 17 o 18 anys un jugador ja ha d'estar a l'elit, i no s'adona que al davant hi té professionals amb molt més bagatge i que també tenen una gran qualitat. La paciència, en la vida que vivim, és el que menys es dona.

El problema és que, potser, quan t'adones que no calia anar tan de pressa, o que no calia sortir, és massa tard.

Viure les experiències a l'estranger és enriquidor i també et serveix per adonar-te que afortunats que som. Vivim en una ciutat fantàstica, amb un clima fantàstic, amb la nostra família a prop. I futbolísticament estem molts passos més endavant que en altres punts del món. Allà potser tenen un potencial econòmic molt més gran, però estan per darrere nostre pel que fa a coneixements i cultura de l'esport. Això no es pot comprar. Són anys i anys de feina i de dedicació, i això ens dona un gran avantatge.