AL SOCI NO SE’L POT ENGANYAR...

Messi en blanc i negre

Cada tres anys, 100 gols a la Lliga. Així durant tres triennis consecutius: 2010-2013-2016-2019. Infal·lible. Fidel. Puntual a la cita. Messi ha convertit el gol, la màxima expressió futbolística, en un exercici funcionarial i rutinari.

Tot i que, per ser justos, el primer trienni en realitat és enganyós. L’argentí no va necessitar gaire més de dos anys de bogeria amb Guardiola i Tito a la banqueta per complir amb la seva cita centenària: entre el novembre del 2010, quan marca el gol 100, i el gener del 2013, quan fa el 200, dinamita tots els registres.

Són números inigualables en un temps de voràgine futbolística, amb més partits -i també fatiga- que mai. I, enmig d’aquesta muntanya russa, sobresurt ell, sense perdonar-ne ni una als seus rivals.

Fa temps que em pregunto què hauria passat si Messi hagués jugat en una altra època. Què seria el futbol avui si agaféssim l’argentí i el col·loquéssim enmig del regnat de Di Stéfano o Pelé, o competint amb Cruyff als 70 o amb Maradona als 80? Certament, es tracta de futbol-ficció, però si l’animal competitiu que és Messi, persistent com ningú en la seva cita amb el gol, hagués competit en una era menys professionalitzada que l’actual, potser la seva figura es podria redimensionar fins i tot més que ara. I ja és dir.

Mai ningú ha sigut tan constant en l’excel·lència com ell. Messi és Maradona cada diumenge. I així durant gairebé quinze anys. Cada dia. I ho ha fet en una era extremadament competitiva, en un futbol poc propens a concessions estètiques. Ara tots els rivals tenen un llarguíssim staff per preparar les emboscades a Messi. Als jugadors, inclosos els de Segona, no els sobra ni un gram de greix. Els clubs tenen equips de scouting, entrenadors cada vegada més formats, màquines de rendiment i anàlisi, els millors centres mèdics... i, tot i això, ningú aconsegueix aturar un Messi a qui poques vegades s’ha pogut assenyalar per omissió. És el seu diferencial respecte als altres genis que han marcat la història d’aquest esport. L’argentí sempre hi és.

Òbviament, un Messi en blanc i negre seria menys letal que l’actual, segur que la seva figura no hauria arribat als nivells de perfecció tàctica, física i tècnica que té ara, però en un futbol amb més espais i temps per pensar, com el d’abans, un jugador com ell ho hauria dinamitat tot. Llàstima, però, que llavors no hi havia tantes càmeres per immortalitzar aquest Messi en blanc i negre.

Més continguts de