Derbi

Messi, el geni que guanya derbis i calma debats (5-0)

L’argentí lidera la golejada del Barça contra un Espanyol que falla en moments clau i acaba convertit en el convidat d’una festa blaugrana

La realitat no sempre és fàcil d’entendre a primera vista. Messi, aquell noi que sempre torna de l’Argentina tristot després de patir decepcions amb la seva selecció, canvia de cara un cop es vesteix de blaugrana. Un cop es mira al mirall del Camp Nou i es veu amb la samarreta del Barça, Messi reneix. Dos gols seus van decidir el derbi de Barcelona abans del descans, i van donar pas a una segona part convertida en una festa blaugrana gràcies a una golejada contundent (5-0). En pocs llocs del món el líder de la Lliga goleja en el seu derbi però molts espectadors acomiaden la directiva cridant “Bartomeu dimissió”, just després d’abraçar-se per un gol de Piqué o Suárez. Coses del Barça.

Messi va mortificar altre cop un Espanyol que de mica en mica millora el joc, malgrat que va abandonar el Camp Nou queixant-se amb raó per un gol en un clar fora de joc i per les ocasions clares que va fallar en moments clau. Unes ocasions que haurien pogut donar una mica més d’emoció a un derbi que al final es va trencar i va fer recuperar velles sensacions del passat, de quan hi havia molta diferència entre els dos equips. I és veritat, el Barça va ser molt superior, però no tant per acabar golejant per 5-0. “Potser un dia ens acostarem al seu nivell, cal seguir treballant en aquesta direcció”, deia mig optimista tot i la desfeta defensiva David López al final del partit, mentre el cant del Barça tapava els últims crits contra Bartomeu. Un triomf que es va convertir en una nit plàcida per al barcelonisme. I això que era un partit amb cert risc. El primer que va celebrar els gols de Messi prement fort les mans i fingint una rialla una mica forçada va ser Josep Maria Bartomeu.

Sí, no sempre és fàcil entendre les coses. El Camp Nou va fer festa grossa, golejant el seu rival i enfilant-se al liderat amb el tercer triomf en tres jornades. Un liderat dolç, ja que abans el Llevant havia sorprès un Madrid que s’ofegava protestant als àrbitres. En tot just tres partits el Barça, aquell equip esborrat de la gespa a la Supercopa, li treu quatre punts al Madrid. I de passada també a l’Atlètic de Madrid i el València. I aquest líder que canta sobre la gespa és el mateix que veu com els seus socis fan cua fora de l’estadi per iniciar una moció de censura. Realitat bipolar d’un equip particular, un club que vol excel·lir i que tira flors als jugadors però que estira les orelles d’una directiva que per fi va tancar un mercat de fitxatges en el qual va sumar un munt de derrotes.

Però Messi, el jugador que encara no es vol fer la fotografia signant la renovació amb Bartomeu, va traslladar el centre d’atenció al terreny de joc. Si l’equip d’Ernesto Valverde, un gestor tranquil que de mica en mica encerta en les decisions sense fer soroll, hagués perdut, Agustí Benedito hauria estat recollint signatures fins passada la mitjanit. Així són els derbis, partits estranys en què en cas de guanyar t’emborratxes d’alegria i en cas de perdre tot sembla fosc, tot sembla perdut. Messi va ser l’encarregat de foragitar fantasmes en una jornada que també va veure el debut de Dembélé vestit de blaugrana, a la segona part del derbi.

Una errada arbitral clau

L’Espanyol va sortir tancadet en defensa. L’equip de Quique Sánchez Flores volia pressionar la sortida de pilota blaugrana, però l’equip de Valverde va saber entendre millor el partit, i va traslladar ja des de l’inici el joc a la frontal de la porteria de Pau López. Amb Luis Suárez jugant de sortida malgrat el cansament acumulat, Valverde va donar llibertat a Messi i Deulofeu per associar-se partint des de la dreta, cosa que obria una autopista a l’esquerra, per on Jordi Alba va convertir-se en un dels homes clau. El lateral català va associar-se amb Messi un cop i un altre, i va treure de polleguera una defensa de l’Espanyol que va patir molt per treure la pilota jugada.

I, malgrat tot, el primer gol, gràcies a una assistència de Rakitic, va arribar amb Messi en fora de joc. L’argentí va quedar-se caminant per l’àrea rival amb aquella cara de nen despistat que espera que ningú el miri per robar un caramel, però la defensa blanc-i-blava no va caure en el parany i va fer el pas endavant quan calia. Ara, el jutge de línia no va estar atent i Messi va obrir la llauna en un moment clau. I després va afegir el segon, de nou gràcies a la feina de Jordi Alba.

L’Espanyol hauria pogut donar emoció si un xut de Piatti no hagués anat al pal. O si el mateix jugador no hagués fallat una vaselina a l’inici de la segona part, quan els homes de Quique van intentar marcar un gol que hauria reobert un partit sense sort. No va ser una mala actuació de l’Espanyol, però va fallar en els moments clau. I en els moments clau va aparèixer Messi, que va fer el tercer just quan tocava. En aquell moment en què els rivals s’adonen que ja no queda temps per reaccionar. I en què Valverde sap que podrà donar minuts a Dembélé i a un Paulinho que gairebé marca el seu primer gol de blaugrana.

Dembélé va tenir temps per deixar el primer detall de qualitat quan va aprofitar el moment en què l’Espanyol ja va treure la bandera blanca per donar a Suárez l’assistència del 5-0. Abans, Piqué, un d’aquells que sempre es motiven als derbis, havia fet el 4-0. Valverde, l’home tranquil, l’entrenador que no té cap mena de problema a fer-se fotos amb el tècnic rival, l’home amb pocs enemics i decisions clau, ha aconseguit capgirar el pessimisme posterior a la Supercopa gairebé amb la mateixa velocitat amb què l’Espanyol ha perdut l’alegria posterior al punt aconseguit a Sevilla. Però, coses de la rivalitat, els aficionats de l’Espanyol, moixos, tenen menys dubtes sobre el projecte del seu club que no els barcelonistes, aficionats addictes als debats. Al camp n’hi ha poc, ara. A la llotja sí.