Tot el que Bojan va decidir callar
Quan un davanter menut i de nom exòtic i de la bucòlica Linyola va començar a despuntar a les categories inferiors del Barça, els periodistes de l’època vam comportar-nos com els venedors d’il·lusió que érem. Vam triar i remenar, fins que van aparèixer els apòstols de la bona nova: el nen, avui retirat als 32 anys, era un prodigi.
Va ser el 2007 quan els entrenadors de les categories inferiors del Barça van donar via lliure a la il·lusió: “Serà capità del primer equip del Barça durant una dècada”. Així, amb aquestes paraules em va ser dit, i amb aquesta contundència va ser escrit i la feliç idea va niuar. Al meu cap, i als dels amics que preguntaven i qui sap si al d’alguns lectors, va aflorar tot un univers paral·lel on el davanter es convertia en el símbol i ariet del Barça, acabava superant Carles Puyol en partits i establia la històrica dupla amb Leo Messi.
És per això que la història de Bojan, feta de promeses trencades, és la nostra, la de la nostra vida, la de no arribar al que la nostra mare veia en nosaltres, la de professionals que eren molt, molt bons… però dels quals ningú no en sap res, perquè no n’hi havia per a tant. I els dilluns al matí, quan ens mirem al mirall abans d’anar a la feina, és un bon moment per pensar en Bojan, en la profecia que s’havia de complir i va quedar en no res. I els diumenges a la tarda, quan ens domina l’autocompassió i filosofem sobre els nostres dies i els nostres somnis, també som molt Bojan.
L’home a qui van anul·lar-li injustament el gol més important de la seva vida també ens representa per una qüestió més íntima. Vostès hauran sentit mil versions de què va passar-li a Bojan en aquell vestidor malalt que el va veure néixer futbolísticament. Segur que els van arribar comentaris i relats, més o menys adornats, més o menys precisos, de com el van rebre aquells, perdó, companys d’equip. Un servidor, que fa lustres que col·lecciona aquelles històries fantàstiques, no gosaria publicar-les per dues raons. Primer, perquè jo no hi era i recullo paraules de tercers. I segon, i més important, perquè Bojan mai en va parlar. Mai.
I és així com Bojan ens va guanyar el cor. En un món on cada torsió de turmell porta els futbolistes a lacrimògens posts a les xarxes socials, en un moment on l’explotació d’una certa intimitat per part dels famosos ha arrasat tota noció de la discreció i el decòrum, en un esport on a les grans estrelles els falta temps per culpar tercers de les seves derrotes, Bojan mai va dir ni piu, de tot plegat. I convindran, com a catalans, que aquest és un triomf del pudor i de la pàtria.
Quan pensem en Bojan, faríem bé de recordar que les il·lusions se’ns han trencat a tots. I també que ens va donar una gran lliçó de contenció quan va optar per no victimitzar-se, per ser agraït amb la vida que, un dia remot, va portar-lo al cim del món: a fer gols de blaugrana en un lloc anomenat Camp Nou.
