Paco Seirul·lo: "Cruyff i Rexach eren com el Quixot i Sancho Panza"

BarcelonaPaco Seirul·lo (Salamanca, 1945) és un enamorat d'Andrés Iniesta. Aparta la tassa de te de la taula de la cafeteria on ens hem citat per dibuixar, amb els dits, els quatre carrils –d'esquerra a dreta– que dividirien un camp de futbol: "L'Andrés ho feia bé en tots quatre". Després de gairebé 50 anys treballant al Barça –primer a la secció d'atletisme, després a l'handbol i, finalment, al planter de futbol abans de fer al salt al primer equip de la mà de Johan Cruyff el 1993–, la temporada passada el club va decidir no renovar-li el contracte.

Seirul·lo encapçalava l'àrea de metodologia, que es va crear durant l'època de Pep Guardiola com a entrenador del primer equip. Ja no queda res d'aquest departament, un fet que un dels seus màxims exponents –juntament amb Joan Vilà– lamenta. En els pròxims mesos publicarà un llibre sobre la metodologia del joc de posició i del model Barça, una manera de jugar i de fer que té en Cruyff i Guardiola els seus dos grans tòtems des de la banqueta i un repte per a Xavi Hernández com a entrenador.

Enguany s'han complert 50 anys de l'arribada de Johan Cruyff al Barça. ¿Va tenir més impacte com a jugador o com a entrenador?

— Per al Barça, com a entrenador. Per al món del futbol, com a jugador. Com a futbolista sempre va posar la seva creativitat per damunt del que deien els tècnics. Alhora, era molt pràctic: sempre prenia la iniciativa de fer el que podia complicar més la vida als seus oponents i facilitava les coses als seus companys. Però ell no mirava pel seu joc individual, les seves accions també tenien un sentit coral. Com a entrenador, això ho intentava traslladar als jugadors. Anava molt al detall, com si ell seguís jugant. A mi sempre m'ha agradat veure la parella Cruyff-Charly [Rexach] com el Quixot i Sancho Panza. [Somriu.]

Expliqui aquesta comparativa.

— El Johan feia propostes als jugadors inesperades, fins i tot, durant els partits. Coses que no s'havien entrenat. Llavors, el Charly intentava tornar més als conceptes treballats. Un era més atrevit i l'altre més conservador. El Johan mai va fer una xerrada abans d'un partit. Ho feia al descans o durant el joc. No necessitava fer-ho abans i el Charly ho anava equilibrant. El Johan era un geni i donava molta iniciativa als jugadors. No necessitava una hora de vídeo per explicar-los el que volia, ho tenia tot al cap. És cert que no hi havia tanta tecnologia com ara, però és que tampoc l'acceptaria.

A partir del 1993 vostè va treballar amb ells. Com eren els seus entrenaments?

— Aparentment senzills, amb gairebé sempre el mateix procés. Jo començava amb la preparació física, primer al gimnàs i després ja a la gespa. Quan acabava, era el torn del Johan i del Charly. Es posaven a fer rondos, en què participava el Johan. Ell en un i el Charly en un altre. Quan es volien divertir, es posaven tots dos al mateix rondo. Després, treballaven el joc de posició: el fonament bàsic de la tècnica. Si en tenia ganes, en Johan també participava en aquests exercicis. Al final, feien partits, aquí ja no s'hi posava tant... [Riu.]

Parlem del joc de posició.

— El Johan sempre tenia tres, quatre, cinc... idees molt clares. Aturava els exercicis al moment just per demanar als seus jugadors el que volia: jugar de cara i al primer toc amb el company, detectar el tercer home [el jugador lliure més ben posicionat]. Ara només es pot tocar la pilota amb el peu dret, ara amb l'esquerre... Coses molt elementals, però molt precises per fer el joc que ell volia. També aturava els partits d'entrenament: que cadascú estigués al seu lloc, ben perfilat per rebre la pilota... No en deixava passar una si les coses no sortien com ell volia. Treballava de forma molt individualitzada amb el jugador. I els desafiava a millorar: si un jugador era bo a l'esquerra, el posava a la dreta. Mai vam veure un vídeo abans dels entrenaments, ni dels equips rivals, només detalls molt concrets: aquest és esquerrà i dribla molt bé, a aquest altre li agrada anar de fora cap a dins... Res més.

Contrasta amb el futbol d'ara, molt marcat per la tecnologia i l'anàlisi de dades.

— El Johan es fiava molt de la intuïció i apostava molt per la personalitat del jugador. Quan algú feia coses diferents, especials, hi insistia... En l'àmbit tecnològic, el futbol ha fet un salt qualitatiu, però crec que s'ha estandarditzat molt el joc. S'ha coartat molt la iniciativa dels jugadors. No hi ha gaire creativitat, només als jugadors finalitzadors se'ls deixa una mica més de llibertat...

¿El futbol d'ara és més avorrit que el de fa vint anys?

— Per a mi, sí. És menys creatiu. El futbol és un equilibri entre iniciativa, creativitat i disseny del jugador. Hi ha molts equips que es fan a cop de talonari, això contrasta amb la idea amb què jo vaig treballar al primer equip del Barça, en què molts jugadors pujaven del planter i només es fitxaven uns pocs cracs de fora, especialment davanters, però gairebé mai al mig del camp. Si els jugadors han treballat junts durant molts anys, seguint una mateixa idea, això marca la diferència.

Es corre massa al futbol actual?

— Al futbol no cal córrer gaire, cal córrer bé: saber quan accelerar i desaccelerar, saber dimensionar els moviments en el temps i l'espai i, d'aquesta manera, enganyar el rival. S'ha de controlar el temps: arribar en el moment just per tenir avantatge respecte a l'oponent. I que aquests moviments siguin coordinats amb la resta dels companys. Si corres molt, però no de forma eficaç, hi haurà un moment en què faràs una baixada física. En el futbol no cal que una cosa en concret, en aquest cas la velocitat, sigui millor, sinó que ha de ser una suma de coses les que portin el jugador a prendre la decisió més encertada. Aquí hi entra des de la preparació física fins a les relacions que s'estableixen entre els jugadors: saber que l'acció que fas tu també millorarà el company.

Com ajudava vostè els jugadors?

— Des de la preparació física fèiem una part preventiva al gimnàs. Llavors un treball individualitzat centrat en carències concretes dels jugadors en aspectes de la seva musculació. Qüestions molt concretes com, per exemple, els gestos a l'hora de xutar.

Va ser un pioner en la preparació física en l'àmbit estatal.

— En l'àmbit de l'entrenament estructural. M'explico. Es tracta que el treball físic estigui relacionat amb la part tàctica, tècnica i emotiva de l'esportista. És a dir, que la funcionalitat dels exercicis físics mantinguin relació amb la pilota i el rol entre companys, fent tasques que afavoreixin la creativitat i, també, generant situacions que obliguin el futbolista a prendre la iniciativa. Després de treballar així amb Guardiola vam potenciar que tot això fos una línia mestra de treball per a tots els equips de La Masia.

L'àrea de metodologia ja no existeix.

— És una llàstima. Treballàvem per donar als entrenadors eines per fer millors els jugadors: desenvolupar futbolistes polivalents al planter. Tot enfocat a aconseguir que el jugador prengui la millor decisió en funció de les exigències del moment de joc. Dissenyar exercicis per potenciar les intervencions com i quan toca i en benefici dels companys. També aprofundíem en aspectes cognitius i emocionals. El futbol és un joc meravellós que necessita capacitats múltiples i molt ben coordinades. Entrenar automatismes, però que siguin elàstics perquè no pateixis en la interacció amb els rivals.

Fa un poc més d'un any que Rafa Yuste, el vicepresident esportiu, li va comunicar que no li renovarien el contracte.

— Em va dir que, per la situació econòmica del club, no seguiria. A mi m'hauria agradat continuar un any. Crec que hauria pogut ajudar el Xavi en la seva primera temporada.

¿No ha parlat amb el president Joan Laporta des de llavors?

— No.

Tinc entès que, des que va sortir del Barça, no ha tornat a veure cap partit.

— És així. Vaig deixar el meu cor al club. No sabria com explicar-t'ho, no diria que és pena, però és com si de sobte es trenqués alguna cosa a la teva vida. Tinc 76 anys i en vaig estar gairebé 50 al club.

A Xavi el va veure créixer al planter i el va tenir al primer equip. ¿Hi ha parlat més des que no està al club?

— Sí. L'he anat a veure un parell de cops a la Ciutat Esportiva, durant la temporada passada. La relació amb ell és molt bona, em diu que vagi a veure els entrenaments. És l'entrenador idoni per al Barça, però necessita temps per fer jugar l'equip com ell vol que jugui. Això s'aconsegueix quan tens jugadors que fa molt temps que juguen plegats.