Publicitat
Publicitat

I encara gràcies que el Madrid no va fer més sang

Les estadístiques del partit diran que els últims minuts del Barça van ser bons. Que es va jugar a prop de la porteria del Madrid, que es van tenir ocasions, que van xutar dues vegades al pal... Però la realitat, la crua realitat, és una altra. Si el Barça va poder respirar al Bernabéu va ser perquè el Reial Madrid l’hi va permetre. I no hi ha regust més amarg que la sensació de superioritat del teu rival, aquell mirar-te per sobre l’espatlla, posar-te cara de perdonavides. Aquell posat que vol que donis les gràcies per haver rebut només dos gols quan n’haurien pogut caure cinc o sis.

N’hi havia prou de veure Messi caminant capcot, desanimat, sense ganes, desconnectat d’un equip que no saps si flaqueja perquè està en construcció o perquè ja no té peces de garanties per competir contra un rival que acaba de guanyar dues Champions seguides. El problema no és perdre, el problema és que el teu rival ha jugat a mig gas sobre la gespa i s’ha permès el luxe de deixar algunes estrelles a la banqueta.

El Barça s’ha fet gran i no s’ha sabut renovar. Això ja s’ensumava, però fins ara es competia de tu a tu amb l’etern rival, i podies guanyar al Bernabéu. Ara, ni això. I només estem a l’agost.

I mentrestant, quan els aficionats comencen a perdre la paciència, la gran preocupació del club són les campanyes a través de Twitter -m’agradaria saber quants dels 25.000 votants de la junta actual utilitzen aquesta xarxa social- i l’intercanvi de retrets entre els jugadors i la direcció esportiva. L’últim que fa falta, ara, és una guerra civil interna.

El vestidor ja té prou feina, com va quedar clar en els dos partits de Supercopa, a adaptar-se als canvis d’aquesta temporada. I als despatxos també se’ls acumulen les carpetes damunt la taula, entre les entrades i les sortides, les negociacions i els fitxatges fallits. Que cadascú faci la seva, i que la faci bé, perquè al pròxim partit al Camp Nou, en comptes de guiris que celebren els gols en contra, poden haver-hi aficionats “amb dos mocadors a cada mà”, que diria aquell.

Històries de superació esportiva

Més continguts de

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT