Barça
Esports  /  Barça 28/03/2022

Irene Paredes: "Hem de normalitzar que les futbolistes siguin mares"

6 min
Irene Paredes, jugadora del Barça

Sant Joan DespíEn la seva primera temporada com a blaugrana, Irene Paredes (Legazpi, 1991) s'ha tornat indiscutible. Té el triplet entre cella i cella i, juntament amb tot el vestidor del Barça, viurà una fita històrica: jugar un partit de Champions amb el Camp Nou ple. La defensa basca encara paeix totes les coses bones que li van passar l'any passat, però està més que disposada a afrontar tots els reptes que li esperen.

L'any 2021 va ser dels millors de la teva vida. Et vas casar, vas venir al Barça, vas ser mare... Com estàs?

— Feliç, molt feliç. L'any passat vaig viure moltes coses boniques. Fins i tot en algun moment vaig pensar: "Coi, a partir d'ara què faré? Si se m'han gastat totes les bales!" [riu]. Tot encara va a millor, estic feliç amb la família, amb el meu fill vivint a Barcelona i anant a entrenar-me amb moltíssima il·lusió cada dia.

Com és ser mare i futbolista? Sembla, per fi, que esteu trencant la barrera.

— Potser per l'edat [riu]. Ara es visibilitza molt més. Fa uns anys no era una feina estable i ara ja sí. És la meva feina, tot i que tampoc la veig com a tal perquè en gaudeixo moltíssim. De totes maneres, però, la que ha tingut el bebè és la Lucía, la meva dona. Al final això canvia bastant. Si hagués estat jo, hauria faltat un any sencer, com si hagués tingut una lesió de llarga durada. M'hauria costat molt tornar. Jo continuo estant en bona forma i no he de fer cap recuperació. És cert que es pot. Canvien les coses perquè ara hi ha una personeta que depèn de tu i que requereix molt temps i atenció, però quan fas una cosa amb estima, és qüestió d'adaptar-se com ho fa tothom.

¿Va ser fàcil decidir que ella fos la mare biològica? ¿La teva professió va marcar aquesta tria?

— És una cosa que vam valorar, però la decisió va ser prou fàcil. La Lucía, tot i que ara torna a jugar, havia deixat l'hoquei d'alt nivell i pel moment en el qual estava, i tenint l'opció de decidir, era millor que el tingués ella. Al final tinc una feina que depèn del meu físic i hauria suposat haver estat un any fora. Està clar que és possible. Hi ha jugadores que ho estan fent i s'ha de normalitzar. Coincideix que som totes joves i el teu cos està preparat per tenir fills. Si vols ser mare, és el moment, ho hem de normalitzar.

Quina és la part més complicada de combinar aquestes dues facetes de la teva vida? 

— Els viatges són de les coses més difícils; perdre't dies del seu creixement. A més, ara canvia moltíssim! Però hem de jugar partits fora, és una cosa que ja sabia abans, però tot i que sigui dur cal adaptar-se i quan estic aquí, en el dia a dia, intento gaudir-lo al màxim.

I aquest 2022 et segueixen passant coses boniques. Aquest dimecres trepitjaràs per primer cop la gespa del Camp Nou. 

— Buf, sí. Ens podem fer una idea del que serà, però fins ara cap de nosaltres ha viscut això. Hem competit en estadis grans i amb gent, jugant-nos coses, partits importants de Champions... Però fer-ho al Camp Nou davant de tantíssima gent que, a més, és la teva gent, fins que no siguem allà no sabrem com serà. Només pot ser positiu. Tota aquesta gent serà allà per ajudar-nos i donar-nos suport.

Irene Paredes, jugadora del Barça

T'estàs preparant d'una manera diferent? 

— És veritat que és un escenari particular. Nosaltres estem acostumades a escoltar-nos sobre la gespa i quan jugues en un estadi amb tanta gent no sents res. Pot ser que generi una mica d'ansietat perquè hi hagi gent a la grada, però aquestes coses són les que volem. Tant de bo poguéssim jugar tots els partits al Camp Nou davant 90.000 persones.

¿Jugar al Camp Nou és un pas endavant també en la lluita del futbol femení? 

— Diu molt del Barça, que al final està apostant fort. Ens està donant molts recursos que necessitem. Aquí sí que som professionals, però hi ha molts clubs a la lliga que encara no ho són. El que més il·lusió ens fa és que es venguessin 85.000 entrades en dos o tres dies. Quan aconsegueixes això, és superbonic i és que estàs fent molt bé la feina. Que tanta gent pagui una entrada per anar a veure't és brutal. És cert que l'entorn i el moment ajuden. Hi haurà gent que no ens haurà vingut a veure mai al Johan i espero que sigui la primera de moltes vegades.

Al partit d'anada vas estar a la banqueta durant la primera part. Com la vas viure? 

— Des de fora sempre es veu més fàcil. Ens vam trobar amb una situació que no havíem tingut mai, que és encaixar un gol i posar-nos per darrere en el marcador, i això contra un rival d'entitat. Algun gol havíem encaixat en lliga, però saps que ho capgiraràs. El gol del Reial Madrid ens va bloquejar. A elles els va donar ales i les va empentar amb més força i a nosaltres ens va deixar sense recursos i ens va generar ansietat.

Què vau canviar en la segona part? 

— Ens va anar molt bé el descans per ajustar coses, per agafar aire i per calmar aquesta ansietat que teníem per capgirar el marcador. El Jonatan [Giráldez] és un entrenador molt bo i ell ja sabia al seu cap què feia falta. Sí que he d'admetre que jo a la banqueta estava tranquil·la. Sé l'equip que tenim, del que som capaces. Sabia que el capgiraríem, n'estava molt convençuda.

¿Costa tant capgirar aquestes situacions perquè no us les trobeu a la lliga?

— Tothom diu que la lliga és molt fluixa, que és cert que podria ser millor i estar més igualada, però tanta diferència es genera treballant molt cada dia i en cada detall. Per això aconseguim guanyar la lliga amb tanta facilitat.

Ha sigut probablement el partit més difícil de la temporada. Com et vas sentir quan l'àrbitre xiula el final? 

— Va ser molt guai [riu]. És felicitat. Ja no només és el resultat, sinó com el capgires. Al final és aprenentatge. Per sort ho és de manera positiva, amb un resultat a favor, ja que, vista la primera part, podria haver sigut pitjor.

¿El vestidor està conjurat per tornar a aixecar el triplet?

— El vestidor ho té molt clar: som ambicioses i exigents. Volem repetir-ho i millorar-ho. L'any passat no es va guanyar la Supercopa i ara ja la tenim. No només depèn de nosaltres i hi ha molts factors a tenir en compte. L'única cosa que està a les nostres mans és treballar dia a dia i cuidar-nos molt. Tenim el focus posat en tots els detalls perquè la part que depèn de nosaltres estigui controladíssima. Quan arriba el moment, ja hi ha més coses que depenen de l'atzar.

Irene Paredes, jugadora del Barça

És la teva primera temporada com a blaugrana. Què has notat diferent respecte al PSG?

— Hi ha moltes coses que són semblants, perquè, al cap i a la fi, és futbol d'alt nivell, però sí que és cert que hi ha coses que canvien en tots els clubs. Quan vens de guanyar el triplet i la Champions, tota la repercussió que has generat es nota molt. S'agraeix molt que vingui sempre tanta gent al Johan, que et reconeguin pel carrer... Són situacions que abans no es donaven tant. A França, per sort, sempre teníem gent als partits, tot i que no tanta. A part de l'entorn, aquí es juga un futbol més tècnic i tàctic que allà. Aquí es treballa molt bé cada dia i és igual d'important guanyar que com guanyar.

¿El fet d'estar obligades a guanyar i que a cada partit de la lliga sigueu tan superiors és positiu per a vosaltres? ¿O hi ha una part de pressió extra? 

— Per sort, fa molts anys que jugo en equips on guanyar és obligatori. Saps que guanyaràs, però el partit s'ha de jugar i ho has de fer. És una pressió que ens agrada. No sempre es pot guanyar i per això és important com fer-ho, perquè així tens més recursos per fer-ho millor i així fas que la gent s'enganxi més. Òbviament, prefereixo això a estar en un equip que lluiti per la permanència.

No només la competitivitat, sinó que les condicions que teniu les futbolistes en els diferents clubs de Primera són ben diferents.

— Per sort, nosaltres estem en el millor lloc, però sabem i hem viscut també l'altra cara: haver d'anar a treballar de manera complementària al futbol, de veure com el club no aposta per tu, com veus que no importes tot i que et diguin que sí... Sabem el que és això i lluitem també per elles. A mi em fa molta pena i hi ha coses que són inviables. Hi ha clubs amb més o menys recursos, però que no et paguin el lloguer o que no tinguis metges... Són uns mínims. Això ho hem de canviar. Una jugadora de Primera Divisió no pot estar en aquestes condicions, que no són ni d'amateur. És lamentable.

Vosaltres vau jugar contra el Rayo poc després que Santiso tornés a la banqueta. Què vas sentir quan el vas veure al camp?

Que aquest entrenador estigui allà no sé ni com descriure-ho. Viola tots els drets de les dones i de les persones. Que un club permeti això és lamentable. Les jugadores al final fan el que poden, però no es pot permetre. Al final si hi ha d'entrar la Federació, ho ha de fer. Si s'ha d'anar a judici, cal anar-hi. Hem de canviar ja aquestes condicions.

stats