Kounde necessita com a mínim una ruixadeta d'aigua gelada: els apunts en calent del Rayo-Barça

BarcelonaDerrota del Barça a Vallecas en un altre partit insuficient. Ni tan sols el gol de Lewandowski al minut 83 va posar en perill la victòria d'un Rayo Vallecano valent i divertit. A continuació uns apunts en calent.

La vulgarització de Kounde. Més enllà d'Araujo i Ter Stegen, dos colossos que expliquen per què l'equip ha encaixat tan poc a la Lliga, hi ha una preocupant acumulació de jugadors blaugranes en fase mediocre durant aquest tram de la temporada. D'acord que el curs ha quedat amb pocs al·licients perquè la distància a la classificació és sideral, Europa queda lluny i la final de Copa la jugaran altres equips, però a més d'un sembla que se li oblida que està jugant al Barça i que, en un context de retallades salarials, la seva plaça pot estar en joc. Fins i tot Kounde, que al setembre anava com un tro, comença a fer basarda fins al punt que ha deixat de ser excusa que jugui de lateral i no de central. Ara ni tan sols aprova quan el posen al seu lloc. Que espavili, que va costar més de 50 quilos.

Automatismes desconfigurats. Xavi va poder reunir per fi Pedri i De Jong en una alineació després de quasi dos mesos. L'egarenc havia dit que els dos jugadors, absents per lesió els últims partits, apujaven el nivell col·lectiu. Segurament és cert, però a Vallecas no es va notar gens ni mica. En primer lloc, perquè la intensitat dels d'Iraola va passar per sobre de la languidesa blaugrana. En segon lloc, perquè la falta de ritme afecta després de tantes setmanes de baixa. I en tercer lloc, per la falta de Busquets, sancionat per la groga que va veure contra l'Atlètic de Madrid. Encara que molesti als seus crítics, el de Badia és necessari en escenaris com els que planteja el Rayo. Contra rivals que es mengen el terreny, el capità ordena tot el que té al seu voltant.

Tradicions que no fallen. No hi ha partit de Gil Manzano relacionat amb el Barça sense la seva corresponent traca. A Vallecas no van faltar el seu posat xulesc, la seva facilitat per amonestar blaugranes (Balde, Gavi i el suplent Jordi Alba en només 45 minuts) o errors grotescos d'apreciació en els dos sentits del joc. Ara bé, l'errada més gran perpetrada al feu madrileny no va ser directament seva, sinó de l'àrbitre del VAR, González González, que va certificar l'anul·lació d'un gol per fora de joc de Lewandowski a partir d'unes línies llançades d'aquella manera. Encara sort que la Lliga ja és gairebé al sac, perquè n'hi hauria per llogar-hi cadires.

El talent és car (o no). Aquesta jornada confirma l'auge de dos entrenadors cridats a fer grans coses. Són Míchel Sánchez i Andoni Iraola. A banda de ser dos tipus amb els quals vindria de gust fer una birra (o dues), veuen el futbol amb un atreviment que és mannà per a un producte en decadència com la Lliga espanyola. L'un amb el Girona i l'altre amb el Rayo, dos equips als quals han ascendit a Primera Divisió recentment, han estat capaços de derrotar els dos grans de la competició espanyola amb un futbol ric en pressió alta, circulació ràpida i pocs complexos. Tebas faria bé de treballar no només per atraure el talent (Messi vol tornar) al torneig que presideix, sinó també per retenir el que ja hi ha.