Laporta, ous i castanyes
Koeman va aparèixer a la sala de premsa de Da Luz molt seriós, però no pas emulant Sean Penn a Dead man walking, sinó defensant l’indefensable, com si visqués en una realitat paral·lela amb les seves pròpies lleis incomprensibles per a la resta d’humans. La reincidència en el plantejament utilitzat contra el Bayern podia semblar un gag autoparòdic o bé un cotxe suïcida llançant-se al buit amb tota la intenció. “Total, ja que estic sentenciat, me n'enriuré de tothom”. Immolar-se per fer-ho rebentar tot a la cara del president que l’ha mantingut en el càrrec desacreditant-lo sistemàticament de manera pública o privada. “No t’agraden els tres centrals? Ara veuràs, Jan!” El pitjor de tot és que no era un guió maquiavèl·lic de pel·lícula dolenta, sinó que l’heroi de Wembley és així i no s’ha descobert a partir del 17 de març.
L’ombra de l’herència desastrosa de Bartomeu apareix a cada racó com una maledicció irreversible i també serveix d’escut argumental inesgotable quan s’intenta analitzar la presa de decisions de Laporta. En el cas de Koeman, perquè l’expresident va signar-li un contracte de dues temporades obviant que hi hauria un canvi de govern. L’elecció de l’entrenador del primer equip masculí de futbol és tan fonamental en un club com el Barça que haver ajornat la feina de traçar un pla concret li està a punt de sortir caríssim: no només hi ha el risc de veure’s fora de la Champions prematurament, sinó que l’entitat s’està quedant sense identitat futbolística i la seva imatge de marca s’està esbocinant just quan més necessita captar ingressos nous. Quin projecte té Laporta? Vincent Vega mira a banda i banda d’una sala buida sense trobar-hi res ni ningú.
Que continuï arrufant el nas amb Xavi, que no li fa el pes per més que li insisteixin, i que a la travessa de candidats hi puguin passar per davant des d’entrenadors alemanys a Robert Martínez, Marcelo Gallardo o Andrea Pirlo, que tenen en comú el mateix que un ou i una castanya, no és gens esperançador. Que a hores d’ara encara no hi hagi consens en un nom és de jutjat de guàrdia. Amb la idoneïtat de Xavi no hi hauria d’haver debat si l’objectiu és reconstruir l’escenari post-Hiroshima sent fidels a l’estil que ha definit els èxits del Barça contemporani. La caiguda lliure ha d’acabar-se aquí perquè la gestió de Bartomeu impedeix a Laporta —i a qualsevol que n’hagués agafat el testimoni— tenir marge per cometre cap error més. Aquesta vegada no hi poden haver pedaços, aquesta ha de ser la bona.
