Les llàgrimes de Barrufet
Koeman dirigirà avui a Eibar l’últim partit de la temporada sense que el Barça li hagi comunicat si compta amb ell per a la pròxima temporada. I ahir, fidel al seu discurs directe habitual, l’holandès se’n va queixar públicament, potser tancant-se la porta a una hipotètica continuïtat, si és que encara en tenia alguna opció.
Vivim temps de pellfinisme en què gairebé tot es considera una falta de respecte, i no estic segur de compartir el terme emprat per Koeman per descriure la situació que viu. La resta del seu argumentari, sí: que no és el millor entrenador que podria tenir el Barça però sí un de prou capacitat per fer una temporada digna en condicions especialment adverses. I del que no tinc dubte és que l’holandès, pel compromís que ha mostrat amb l’entitat, no es mereix saber pels mitjans de comunicació que li estan buscant un recanvi i que només se’l quedaran si no hi ha cap opció que faci el pes al president, perquè ja sabem que al club no li sobren els diners per pagar un altre entrenador acomiadat si no hi ha una alternativa millor.
Confesso que en algun moment m’he posat al lloc de Laporta i he pensat que justament el drama econòmic l’obligarà a prendre alguna posició poc elegant. Però no en aquest cas. Perquè el nou president fa més de dos mesos que és al càrrec i ha tingut temps per, encara que fos en la intimitat, tenir decidit què vol fer amb la banqueta i tenir-ho apamat.
En paral·lel, dijous va transcendir la decisió del club de fer fora David Barrufet de la direcció esportiva de la secció d’handbol. Sense entrar en fílies i fòbies personals que sobrevolen la decisió, no discuteixo que estigui motivada per qüestions esportives o fins i tot per la voluntat anunciada de reestructurar l’organització de les seccions, però una llegenda com en Barru es mereixia que la trucada del president fos la primera, i no l’última, que sonés al seu telèfon.
Els que vam ser crítics amb les maneres de Bartomeu quan es va posar a buscar entrenador sense cap discreció a mitja temporada i amb Valverde encara al càrrec, o quan va regatejar la liquidació a Setién un cop destituït, també ho som ara amb Laporta. El nou president ha heretat un club immers en el caos i en la falta de recursos, i té el dret i l’obligació de prendre les decisions –per dures i impopulars que siguin– que consideri oportunes per redreçar la situació, però sense perdre la classe. Sobretot amb dos dels nostres. Ens podem permetre perdre una Lliga o una Champions, però les llàgrimes de Barrufet, no.
