El melic dels jugadors

És ben curiós el menyspreu i la falta d'interès del Barça masculí cap al femení, quan hauria de sentir-se'n orgullós, presumir-ne i fixar-s'hi. És com si el tema no anés amb ells, malgrat que els dos equips formen part del mateix club, que és més que un club. Com si les noies fossin competència, quan no ho són pas. I, encara pitjor, com si no els importessin. És ben curiós, per no dir que fa vergonya aliena.

Just quan l'afició omple el camp i bat rècords; quan el Camp Nou és una festa i l'equip femení, les seves companyes, golegen en un partit d'anada de semifinal de Champions davant d'un dels equips favorits; quan la gent se sent identificada amb una manera de jugar i li puja l'orgull de pertànyer a un club que està fent història, els del masculí van a la seva bola i es comporten com si aquesta realitat no existís, com si no anés amb ells. Han perdut una oportunitat magnífica de poder demostrar que són tan humils com sempre asseguren que són, i d'estar tan implicats amb els colors com sempre asseguren que estan. Que es vegi, que se sàpiga, que quedi clar. Perquè està passant.

Els hauria de fer enveja. El Barça femení hauria de ser un mirall en el qual mirar-se. Per com juga i per la fam que demostra, perquè malgrat la seva superioritat en el campionat nacional no s'adorm a Europa, ni s'escuda en l'herència rebuda, ni en la gespa, ni en les baixes: surten, juguen i guanyen. I no només això: ho fan dominant, amb pressió alta, combinant al primer toc, amb l'ADN Barça del qual ells presumeixen tant i del qual van tan mancats, i mossegant per cada pilota dividida. Estil i actitud. Les jugadores ho tenen tot, però els seus companys estan massa ocupats mirant-se el melic per ni tan sols reconèixer els mèrits de les seves col·legues a les seves xarxes socials amb milions de seguidors.

D'anar a veure-les i animar-les a l'estadi, el seu estadi, el Camp Nou, ja ni en parlem. Es dona per fet que estan enfeinadíssims, ves a saber amb què. Es normalitza que no mostrin interès excepte en oportunitats comptades i excepcionals, perquè si no hi ha un patrocinador de fons, pasta, els falta iniciativa. No s'estan adonant que, en el fons i per les formes, estan quedant retratats mentre la bandera de l'orgull de ser culer l'onegen elles. I ja van tard, però és millor tard que mai.