Què és la norma 1:1 del 'fair play' financer i per què Laporta l'espera amb candeletes

BarcelonaEl Barça està a prop de recuperar l'1:1 en el límit salarial després d'un lustre amb greus problemes per registrar nous jugadors a la Lliga. La llosa del fair play financer va provocar l'adeu inesperat de Leo Messi, la sortida a contracor d'İlkay Gündoğan i el patiment de Dani Olmo, Iñigo Martínez i Jules Kounde per ser inscrits, entre més maldecaps. Ara Joan Laporta celebra que el club que presideix està a punt de tornar a la "normalitat" per operar al mercat. En aquesta peça expliquem què significa aquesta alegria que es transmet des dels despatxos nobles del Camp Nou. Però, abans, una mica de context.

Què és el 'fair play' financer?

El fair play financer es va inventar el 2012, quan la Lliga es va veure amenaçada pel govern espanyol, aleshores presidit per José Luis Rodríguez Zapatero. Havia esclatat la bombolla immobiliària i molts clubs que depenien directament d'empreses vinculades amb la construcció s'hi van enganxar els dits. Així que van començar els impagaments als jugadors i a la Seguretat Social. El deute era tan majúscul que el govern va moure fitxa per intervenir el negoci del futbol. Per protegir-se, els clubs van crear el límit salarial, una regla que s'ha anat polint amb els anys i que, a grans trets, vol garantir que ningú estiri més el braç que la màniga.

La UEFA i les diferents lligues europees també tenen instaurat el fair play. Però el tret diferencial de la Lliga és que aquest límit salarial és preventiu. O sigui, que no n'hi ha prou quadrant els números l'últim dia: cal demostrar a l'inici de la temporada que hi haurà prou diners per afrontar les despeses. Al principi, a Barcelona no se'n parlava. De fet, quan es publicava el límit salarial de tots els equips, es veia com una mena de competició entre Barça i Reial Madrid per veure qui era el més ric.

Per què el Barça ha patit tant amb el 'fair play' financer?

La crisi derivada de la covid va fer que tothom obrís els ulls i, primer per la temerària gestió de la junta anterior i després per una decisió poc afortunada de Laporta (devaluar actius i carregar pèrdues al passat), el Barça des del 2020 acut al mercat amb la calculadora als dits, amb fitxatges de baix cost, vendes de patrimoni, avals, picaresca, jutjats i mesures cautelars.

Aquest estiu ha de ser diferent. O això es dona per fet des de la cúpula del Barça. Fa alguns dies, Laporta parlava amb optimisme sobre l'1:1, el concepte que serveix per definir quan un club pot treballar amb normalitat, la qual cosa no vol dir que pugui gastar alegrement. La veritat és que l'entitat ha començat l'exercici 2025-26 i encara no ha aconseguit l'objectiu de manera oficial. Fonts del Barça aclareixen que el club ha fet els càlculs i que, sumant els 100 milions dels seients vip pendents d'aprovar per l'auditor, Crowe, amb unes altres operacions més petites, s'aconsegueix entrar a la norma. Però els portaveus aclareixen que els comptes encara no estan tancats ni auditats, requisit clau perquè la Lliga hi posi el segell verd. Dit d'una altra manera, fins que la patronal no revisi la paperassa no es podrà obrir el cava.

Què és la regla 1:1 del 'fair play' financer que tant desitja Laporta?

Per entendre l'1:1 cal pensar en una targeta de crèdit. No complir la regla vol dir tenir el límit de crèdit esgotat. Ser-hi vol dir tenir marge. Quin? Això ja depèn de l'economia de cada entitat. I en el cas del Barça, malgrat tornar a ser a l'1:1, encara necessita fer més coses per poder fitxar i inscriure jugadors com el ja anunciat Joan Garcia o el pretès Nico Williams. O sigui, fer operacions que serveixin per afegir diners a la targeta.

Si un club no té problemes econòmics, el límit salarial és ben fàcil de calcular. Només cal agafar el pressupost de la temporada i restar-ne totes les despeses de gestió (personal no esportiu, manteniment d'instal·lacions, serveis, viatges...). El resultat, sobre el 70% del pressupost, són els diners que es poden destinar als sous esportius, un concepte que engloba el sou dels jugadors més les amortitzacions, que és el cost dels traspassos dividit pels anys de contracte. Els problemes venen amb clubs com el Barça, que ha tingut pèrdues, impagaments o altres penalitzacions. Tot això es resta i fa disminuir el percentatge que inicialment era del 70% fins a una xifra molt més baixa.

Quin és el problema? Que quan es fa aquesta resta, la quantitat resultant sol ser inferior al sou ja compromès. És a dir, que el club en qüestió té signats amb els futbolistes uns contractes que estan per sobre del límit que calcula la Lliga. Quan això passa, un club està "excedit", concepte que darrerament s'ha fet servir per referir-se, entre altres conjunts, al blaugrana.

La norma diu que un club excedit no pot inscriure ningú, exceptuant que es tregui de sobre un jugador: llavors pot aprofitar només un percentatge del cost —sou i amortització— que deixi lliure. Per això, el Barça ha tingut tants problemes per inscriure futbolistes els últims anys. Aquesta temporada, si es confirma que al Camp Nou es torna a la regla 1:1, Laporta ja no ha de pensar amb els percentatges. Ara bé, continua sense poder treballar perquè no té marge. Per tant, necessita desprendre's de més futbolistes per incorporar-ne de nous.

Els diners que n'obtingui (sigui per activa, perquè cobra traspàs, o per passiva, perquè s'estalvia un sou) els podrà destinar íntegrament a contractar-ne un o més recanvis. Aquesta diferència, del percentatge a la totalitat, és la gran diferència entre estar excedit i tornar a l'1:1. L'avenç, tenint en compte els anys de misèria precedents, és considerable. Però encara queden molts deures per fer. Per això grans fitxes com les de Ter Stegen, Araujo i Christensen estan a la rampa de sortida i no es poden descartar vendes sorprenents. L'estiu tornarà a ser llarg.