Objectiu (mínim) assolit
Enmig d'aquesta autocrítica demolidora i constant, l'objectiu de mínims ha quedat assolit tot i que ningú el celebri i el barcelonisme expressi memòria de peix. Deu ser que encara no s'ha superat el període de negació, que cap culer vol reconèixer el forat sideral d'on s'arrencava, allò de la pèssima herència que tothom oblida per neguit o simple interès de bàndol. D'acord que el Barça no preveu temporades de transició, però aquesta ho ha estat de manual. Convindrem, però, que tot podia discórrer per camins catastròfics en la primera temporada orfes de Messi i arrossegant la immensa motxilla heretada. Perillava que l'equip tingués plaça a competició europea després de ser l'únic amb presència ininterrompuda des que es crearen, fa vora setanta anys. I aquest guardó obliga, i molt, malgrat que ningú el tingui present. Més que quedar clavats en les trinxeres del passat recent, emprant encara figures llancívoles com Koeman en l'eterna batalla, convindria mirar endavant i arremangar-se, un cop comprovat que el munt de feina continua pendent i el llegat torna a treure el nas amb els contractes diferits d'impossibles quantitats, els límits del topall salarial i la frustració ja perpetuada de no poder col·locar enlloc l'estoc de personal sobrant.
El Barça queda en mans de Xavi, Jordi Cruyff i Mateu Alemany, cadascú en la seva feina i sota imperatiu de perfecta coordinació. Vist el panorama, tothom prescindeix dels tres partits que resten, amb la segona plaça com a premi de sincera consolació, i projecta la mirada a la nova campanya. S'ha de refer el vestidor de dalt a baix en un joc condicionat per un grapat d'obstacles, de regles que no permeten mans lliures i exigeixen tones d'imaginació i criteri si volen dissenyar una reconstrucció de garanties. Fins i to, algú haurà de prendre decisions audaces, dignes de ruleta russa, per tal d'obtenir traspassos i diners que facilitin la metamorfosi. De paciència, com és tradició a la casa, no n'hi ha gens, però caldria almenys cap fred i peus a terra. Sonaran centenars de fitxatges tot i que la caixa continuï exhausta, i aquest bullir d'olla tampoc afavorirà la feinada. Així i tot, el futbol viu d'il·lusions i de treball de pretemporada. Quedem emplaçats d'aquí pocs mesos per certificar si la ratxa, el triomf del Bernabéu i altres brots verds són estabilitzats. En una temporada tan compromesa com aquesta, un lloc de Champions ja era premi de caça major. Almenys, serveixi l'evidència per asserenar uns ànims massa alterats.
