Piqué encara hi és a temps

El 20 d’octubre del 2020, pràcticament a la mitjanit, el Barça anunciava un acord per a les ampliacions dels contractes de Piqué, Ter Stegen, Lenglet i De Jong. Una setmana abans de la dimissió de Bartomeu, aquests quatre jugadors s’havien separat de la negociació col·lectiva per pactar, d’esquena als companys, unes condicions que encara porten cua. El cas de Piqué era el que cridava més l'atenció, perquè la seva bel·ligerància contra la junta no casava amb un acte així. Amb aquella signatura, que li va valer un distanciament no reconduït amb Messi, s’assegurava continuar fins al 2024 si disputava un mínim de partits i, el més important, un contracte creixent per protegir els 142 milions previstos a la renovació del 2018. La pela és la pela. Amb l’arribada de Laporta van venir més diferiments que no pas renúncies i la muntanya de milions associada al capità que ja no juga és sagnant. 

Xavi va anar de cara: el 2 de juny va advertir-lo que, fes el que fes, el seu protagonisme es veuria diluït. L’entrenador no parlava per parlar i, més enllà de la decisió esportiva, s’ha comprovat que hi havia també l’objectiu del club de desprendre’s d’algú que ocupa un espai desmesurat dins la massa salarial –el gran problema de l’entitat–. La situació de Piqué al Barça ja és insostenible i cada cop es fa més evident fins a quin punt aquesta pot ser, definitivament, la seva última temporada de blaugrana. És dolorós veure qui va ser un dels millors centrals del món escalfant una cadira a la banqueta: aquest final no està a l'altura del que es mereixeria la seva trajectòria ni és el que ell hauria volgut. “No vull marxar sent suplent”. Que fàcil que era parlar des del cim, sentint-se poderós i intocable, i que difícil que s’està posant aquesta realitat tan dura. 

Enrere queda aquell Piqué que feia i desfeia al seu gust, que contradeia entrenadors o muntava un Twitch per fer aclariments dels seus negocis amb Rubiales. Tot això s’ha acabat i el central mastega el que haurà d’afrontar els mesos vinents: ostracisme tènue a quantitats industrials. Potser hauria estat millor plegar tenint la paella pel mànec, decidir quan volia baixar del vaixell perquè s’ho havia guanyat a pols i negociar una sortida pactada abans de ser pressionat per tocar el dos. Mentrestant, els ventiladors de sempre suquen pa amb els detalls milionaris d’un contracte que ara sona demencial. Quines ganes que et tenien, Gerard. No els donis la raó i escriu bé el desenllaç del teu relat. No cal empitjorar més aquest final tan amarg.