De poc serveix tenir Gündogan si el mig del camp del Barça és invisible

BarcelonaXavi Hernández deia després del partit contra l'Arsenal que el seu equip havia sortit bé amb pilota des del darrere. No és una apreciació fàcil de compartir, tot i que abans d’entrar en matèria convindria recordar que estem parlant del primer partit de pretemporada. Va bé recordar-ho perquè avui tot són presses, soroll, sentències absolutes i conclusions grandiloqüents, sigui quin sigui l’escenari o el context.

El Barça arribava al duel després de superar un brot de gastroenteritis i amb menys rodatge que el seu rival. Potser per això, l’equip de Xavi va tenir tants problemes per instal·lar-se i jugar a camp contrari. Perquè això sigui possible, és imprescindible una bona sortida de pilota. La idea és que l’equip viatgi junt fins a terreny rival i, a partir d’allà, trobar solucions per desordenar la seva defensa. En realitat, però, contra l’Arsenal gairebé no vam poder presenciar aquest escenari. El conjunt anglès, agressiu en els duels i molt intens en la pressió, va dificultar les maniobres des del darrere del rival.  

Romeu, Pedri i Gündogan van ser els migcampistes del conjunt blaugrana a la primera part. Havien de moure l’equip, però van passar del tot desapercebuts. Ni els defenses ni Ter Stegen van trobar connexions interiors. Els tres migcampistes, ofegats per la pressió de l’Arsenal, gairebé mai van rebre amb temps i espai, i gairebé sempre ho van fer d’esquena a porteria contrària.

En aquest sentit, es van trobar a faltar certs recursos col·lectius. Per exemple, el tercer home: la passada directa del porter o el defensa cap a un davanter perquè aquest descarregui i deixi de cara a un migcampista. Ho van intentar algun cop, però els jugadors tampoc van exhibir la pulcritud tècnica que cal per executar el mecanisme amb precisió. L’estat de la gespa no hi va ajudar. L’Arsenal-Barça es va jugar al SoFi Stadium. És l’estadi més car del món, però el terreny de joc no presentava les millors condicions.

Abde i Balde, els més destacats   

Xavi va recuperar el 4-3-3 per a aquest primer test. Abde i Raphinha van ser els extrems a la primera meitat, mentre que Dembélé i Ansu van jugar a la segona. Aquest últim va deixar alguna acció amb guspira i Abde va reivindicar el seu lloc a la plantilla amb la jugada del primer gol: recuperació en camp propi, portentosa conducció, canvi de ritme per deixar enrere Saliba i centrada al cor de l’àrea.

De totes maneres, és probable que l’actuació individual més brillant arribés després, a la segona part, amb els minuts de Balde. El lateral esquerre va ser la gran escapatòria del Barça, la manera que va trobar l’equip de superar la pressió alta de l’Arsenal. Gràcies a la seva capacitat per frenar, arrencar, canviar de ritme i de direcció, repetir esforços i driblar, el conjunt de Xavi va poder respirar.

Frenkie de Jong va ser el migcentre a la segona part. És cert que va fer una bona passada a l’espai a Balde que va acabar amb xut al travesser del lateral, però també ho és que de la seva incontinència posicional i poc rigor tàctic van néixer dos gols de l’Arsenal. En el 3-2 de Trossard no fa la mínima intenció de preparar-se ni lluitar per la segona pilota. En el 4-2, obra del mateix jugador, De Jong abandona la zona per disputar un fora de banda i toca la pilota cap a dins. Cap company del neerlandès havia eixugat aquell espai i, per tant, Saka pot recórrer el passadís interior. Tierney arriba per l’esquerra i centra amb massa facilitat perquè Sergi Roberto no sap si saltar a l’escocès o seguir la desmarcada profunda de Smith Rowe. 

El partit va acabar 5 a 3, però el resultat no té més importància. Sí que en tenen certes preguntes que Xavi mirarà de respondre durant les setmanes vinents, una de les quals va relacionada amb el sistema: 4-3-3 amb extrems oberts o quadrat de migcampistes? Una altra de les qüestions a resoldre, amb independència del dibuix, passa per ser un equip molt més fluid en la sortida de pilota.