Quines ganes de veure't somriure, Leo!
BarcelonaS’ha parlat molt durant la setmana de si aquesta podia ser l’última final de Messi amb el Barça. Especulacions que no portaven enlloc perquè, de moment, l’únic que sap què farà amb el seu destí és el propi davanter de Rosario. Se seguirà parlant d’ell els propers dies, esclar. És part del joc. Però per als pessimistes, i per als enemics que el volen ben lluny del Camp Nou, veure’l jugar la final amb la màxima motivació i aixecar la Copa amb un somriure d’orella a orella és una alenada d’optimisme que el club hauria de poder aprofitar. Una fotografia per deixar enrere les cares apàtiques d’un competidor extrem que necessita formar part d’un equip guanyador.
Va ser la Copa dels somriures i de les complicitats. La recompensa a la feina ben feta, sobretot en una final on tot va anar com una seda. El recorregut per arribar-hi havia estat tortuós, amb molts revolts i molts dubtes. No hi va haver ni una sola eliminatòria fàcil. En canvi, el partit decisiu va ser una bassa d’oli. Fins i tot va funcionar el plantejament dels tres centrals, aquella idea amb la que insistia l’entrenador i que semblava morta després del clàssic.
Va somriure Messi, i va somriure Koeman, que aixeca el seu primer títol com a culer i que aplana una mica el camí cap a la seva renovació. Va somriure Piqué, que ha passat un últim mes de dubtes i angoixes per una lesió al genoll que no s’acabava de curar. Se la va jugar, va decidir sortir a la gespa tot i saber que podia recaure, i va completar una actuació excel·lent, defensant amb intel·ligència les curses d’Iñaki Williams. Va somiriure Griezmann, que es va retrobar amb el gol. I Mingueza i Lenglet, ferms en defensa. I així tots els que van sortir a la gespa.
Va somriure Laporta, que torna a la presidència per la porta gran, aixecant el seu primer títol (Encara que aquesta Copa també té un trosset de la presidència de Josep Maria Bartomeu i de la gestió interina de Carles Tusquets). I van somriure els candidats Toni Freixa i Víctor Font, convidats a la llotja Cartuja per veure la final.
El Barça aixeca un títol després de tocar fons en un any per oblidar a nivell institucional, econòmic i esportiu. Un punt d’inflexió. Una dosi de positivitat de cara a competir per la Lliga en les properes set jornades. Certament, la Copa és un títol de menys importància que la Lliga i la Champions. Però, com em deia ahir l’exdirectiu Albert Perrín, possiblement per optar a la d’Europa cal guanyar primer la Copa.
