Les segones vides de Valverde

El tècnic gestiona la plantilla amb seny i empatia, i reparteix el protagonisme amb encert tàctic

Va ser la cantarella de tot l’any passat: si el pla A no li funciona, el Barça es queda sense reacció perquè des de la banqueta s’aportarà ben poca cosa. No hi havia pla B. Aquest axioma, exagerat pel contrast dur de veure que sí que funcionava al Santiago Bernabéu, va arrelar tant al Camp Nou que va acabar fent immensa l’esquerda entre titulars i suplents durant la temporada passada, i va minar del tot la confiança dels revulsius. “Necessito més continuïtat”, se sincerava Denis Suárez. La seva demanda va generar un dilema delicat, que dividia la part d’afició que creu que és el jugador, amb actuacions de mèrit, qui s’ha de guanyar els minuts i la confiança de l’entrenador, i qui considera que, sense minuts, és difícil que un futbolista que va participant amb comptagotes agafi prou rodatge per funcionar sense sentir que s’ho juga tot en 45 minuts.

De cop i volta, la situació s’ha capgirat radicalment i ara, amb Valverde a la banqueta, cada recurs sembla una bona opció. Un pla A, no pas un pla B. Tant és que, com l’any passat, en moments puntuals els recursos es diguin Denis Suárez, André Gomes o Aleix Vidal -que ja hi eren l’any passat-, perquè semblen altres futbolistes. Alliberats, segurs, confiats. Implicats.

Sense Neymar i amb Dembélé lesionat fins al 2018, no són tantes les variacions a la plantilla per a aquest curs, i més enllà de la competitivitat que han aportat Semedo i Paulinho al lateral dret i com a interior amb arribada, només Deulofeu s’afegeix a les equacions que no podia fer Luis Enrique.

Això fa pensar que la qüestió no va tant de peces, sinó de qui les gestiona, i de com les gestiona. Dissabte al Wanda Metropolitano, la manera com Valverde va moure l’equip, des de l’alineació fins als canvis, va tornar a demostrar l’habilitat emocional i tàctica que té l’ex de l’Athletic per construir l’equip i generar esperit de vestidor. Aquest “anar tots a l’una” que promulgava el dia de la presentació i que repeteix cada tres dies a la sala de premsa.

Contra l’Atlètic, Valverde va rescatar Deulofeu de l’oblit de tres convocatòries i li va donar protagonisme. Responsabilitat. Abric. I davant dels mitjans va enviar-li una pista del que li agrada d’ell, com si fos una manera de recordar-li què el fa ser candidat a l’extrem dret i què l’envia a la grada: “És un jugador que encara molt el lateral rival”. Espantat i precipitat els primers dies, va deixar de fer-ho. Valverde el va reservar, el va enviar a la nevera per evitar que el soroll el cremés, i ara l’ha reenganxat a la dinàmica.

Passa el mateix amb André Gomes, que va anar creixent en el partit a mesura que veia que el quart àrbitre no ensenyava el seu dorsal al marcador electrònic. Veure que ell no era el substituït, que ho eren primer Iniesta i després Semedo i Rakitic, va ser una mena d’injecció de confiança que el portuguès va agrair. Cada dia s’està més a prop de veure en competició l’André que convenç els companys als entrenaments.

El de Paulinho no deixa de ser un altre cas de gestió tranquil·la, sense presses i amb puntualitat, de Valverde. Li ha evitat una censura abans d’hora, una creu que li pesés, i li ha posat en safata els partits per fer-se important. Amb Denis -el descartat contra l’Atlètic perquè potser no calia la seva dosi d’espurna en zones interiors havent-hi Messi, Sergi Roberto, Deulofeu i André al camp- també s’està tenint la sensació que s’està a prop de veure una versió influent i decisiva del gallec. Dependrà del dia, però va pel bon camí. Rescatat. Renascut. Sobreviscut.

“Tenim l’equip que tenim i els necessitarem a tots durant l’any” és el missatge que Valverde ha repetit des que es va tancar el mercat de fitxatges. No només l’ha fet de cara a la galeria, sinó que l’ha transmès amb convicció de portes endins i l’equip l’està seguint. Esculli a qui esculli a l’onze, i corregeixi com corregeixi amb les substitucions, Valverde està dirigint. I això és mirar moltes coses, també els estats d’ànim. I el Txingurri és molt això, un tècnic que posa a la balança l’emoció dels jugadors i els avalua com a persones. Els entén. En una entrevista a la revista Contratiempo, del Centre de Fotografia Contemporània de Bilbao -del qual és soci fundador- el desembre del 2013 feia aquesta genial reflexió: “El futbol és un curs accelerat de vida. Has de ser bo en la teva feina, perseverant, creure en tu mateix, tenir la quantitat d’ambició justa, saber gestionar un grup, aguantar les crítiques públiques, ser fort davant del fracàs, no creure’t Déu encara que et diguin que ho ets a tot arreu, saber parlar en públic, evitar que t’enganyin... i tot això ho has de saber quan ets jove. I tot i així, n’hi ha que encara diuen que els futbolistes no són intel·ligents”. Així gestiona el grup ara. I així l’hi agraeixen els jugadors.

Més continguts de