El Barça hi posa el cor però es queda amb la mel als llavis

BarcelonaEl cor del Barça va bategar fins al darrer minut, fins a l'última pilota dividida, fins al darrer alè del darrer aficionat que, com tots els jugadors del seu equip, va creure-hi fins al final (3-0). Els futbolistes de Hansi Flick van demostrar una fe indestructible, impulsats per més de 45.000 ànimes que els van acompanyar en un intent de remuntada tan quimèric com somiat. Marc Bernal, amb un doblet i un partit que el consagra com el mig centre del present i del futur, i Raphinha, després d'un penal provocat per un Pedri que ja és un bocí de l'escut, van alimentar unes esperances que no es traslladen en un bitllet per a la final de Copa, però que són una mostra de l'orgull immensurable d'un equip ple de joves i de talent. No es va aconseguir capgirar el 4-0 d'una anada nefasta, però sí que es va recuperar el crèdit per caminar amb el cap ben alt fins al final de la temporada.

Tot el partit va ser emocionant. En només 15 minuts, el Barça ja havia xutat tres cops a porteria i també ja havia perdut Kounde per una lesió muscular. Balde saltava a la batalla abans d'hora i Cancelo, que havia començat molt actiu per la banda esquerra amb Gerard cobrint-li les espatlles, passava a la dreta. De les tres primeres oportunitats, dues van anar entre els tres pals: Fermín –només començar, arrencant el primer "ui" de la grada–, i Bernal, tou a les mans de Musso; mentre que Raphinha, amb la dreta, la seva cama menys hàbil, va enviar un xut que va fregar el primer pal. El Barça complia amb notable el que el partit li exigia: recuperava de pressa la pilota gràcies a una innegociable pressió alta, es mantenia ferm en defensa, intimidava el seu rival i buscava porteria. Faltava, però, encertar-la.

El següent a intentar-ho seria Ferran, després d'un servei de córner, que sortiria desviat per poc. El valencià la tornaria a tenir ben aviat, rematant mossegat un rebuig després de la primera acció en solitari de Lamine Yamal, tan atrevit com vigilat –fins a quatre defensors– pels soldats de Simeone. Era un partit de tenir el cor a la mà, de sentir-lo bategar exageradament, de mossegar-se les ungles fins a quedar-se sense, d'aixecar constantment el cul de la cadira, d'agafar fort el braç de qui es tenia al costat i d'estirar-se els cabells a cada ocasió d'un Barça que ho intentava i ho intentava, valent, amb la defensa ben amunt. Els blaugranes ho estaven fent tot bé, només calia aconseguir el tresor més preuat: el gol. Els jugadors s'hi deixaven la pell, agobiant el seu rival, impedint-li córrer al contraatac. Ho provaria Lamine Yamal, des de la frontal, però Musso desviaria el seu xut, massa centrat.

Marc Bernal enceta l'esperança

El Barça estava bolcat a l'atac, fent sentir orgullós a cadascun dels seus aficionats. El primer gol havia d'arribar. No sense abans, però, patir un ensurt. Griezmann, en la primera oportunitat dels matalassers, va rematar tou, a les mans de Joan, un caramel·let que havia recollit al cor de l'àrea. El mal tràngol se'l va endur ben aviat el vent que bufava al Camp Nou per deixar pas a la primera gran alegria de la nit. Rematada de Ferran des del vèrtex esquerre de l'àrea que Musso enviaria a córner. Lamine Yamal rebria la pilota i, amb un retall ple de fantasia, es desfaria de fins a dos defensors per fer una passada precisa, dura, rasa, perquè Bernal, l'heroi de moda, l'enviés al fons de la xarxa i desfermés encara més l'emoció de l'estadi.

Els jugadors s'abraçaven, celebraven el primer gol, hi creien i reclamaven, braços ben amunt, que l'afició no pares d'animar, que la comunió amb els seguidors havia de ser una simbiosi indestructible. L'equip no perdia la fe, però el cansament i la permissivitat desesperant de De Burgos Bengoetxea van provocar alguns moments d'incertesa. Lookman, en la més clara de l'Atlètic al primer temps, va posar l'ai al cor amb una rematada de cap que va sortir ben a prop de la porteria. Apareixen les primeres fissures en defensa, i els madrilenys, espantats fins llavors, es van atrevir a treure el cap de la cova. Però una última corredissa, amb Pedri, el millor migcampista del planeta, colant-se a l'àrea va acabar amb un penal meridià de Pubill. Raphinha, amb el braçal de capità al braç i l'escut al pit, va xutar-lo amb calma, com calia, per fer el segon abans del descans.

El Barça ho intenta fins al final

El Barça s'havia guanyat el dret a creure en la remuntada. Faltaven 45 minuts d'emocions a flor de pell. A la represa, els de Flick ho seguirien intentant. Amb menys forces, però la mateixa fe. Després d'un primer intent de l'Atlètic, en què Joan, segur, va aturar el xut de Julián, les dues següents accions portarien el segell del Barça. Musso, el porter de la Copa dels madrilenys, va prendre protagonisme amb una bona aturada a Cancelo, primer, i a Bernal, minuts més tard. Els blaugranes, esforçats, impecables en defensa, seguien mossegant, trobant en Koke un dels punts febles dels matalassers, lent en la sortida. Simeone mouria fitxa, també Flick, primer per decisió tècnica –Olmo i Rashford saltaven a la gespa– i, després, per necessitat: Balde queia lesionat i entrava Araujo, mentre que Pedri demanava seguir.

Tothom lluitava per l'escut, tothom hi volia ser, tothom seguia creient. Tornaria a aparèixer Bernal per rematar a gol una bona centrada de Cancelo al segon pal. Quedaven 20 minuts per no perdre l'esperança. L'Atlètic, poruc, defensava i defensava, esgarrapant minuts, mentre els blaugranes buscaven el quart. Qui més a prop hi va estar va ser Gerard, amb una rematada des de la frontal que va sortir per damunt del travesser. No n'hi va haver prou, però l'afició va aplaudir, dempeus, el seu equip després del xiulet final.