La síndrome Eric García
Johan Cruyff deia que els milions han d’estar al camp i no al banc. El que no sabia aleshores era que arribaria un dia que el Barça no només no tindria diners al banc, sinó que en deuria quantitats industrials a les entitats de crèdit de mig món. La buidor de la caixa condiciona la pilota com no ho havia fet mai abans, i s’està demostrant amb el debat d’Eric García. És el pròleg d’una nova realitat: la recerca de l’equilibri entre l’austeritat de ferro i la capacitat de resistir competint al màxim nivell amb una bona plantilla. Els dos extrems de la balança han de conviure, perquè el Barça no es pot permetre que els ingressos caiguin ni un mil·límetre més.
L’economia de guerra no és teòrica, és rutinària i ha arribat al vestidor. Quan els jugadors veuen que el club no els pot pagar el dia que toca després d’haver diferit part dels seus salaris, tenen la certesa que el fum negre de Lost impregna el terreny de joc i que el futur més immediat serà per als picapedrers més resistents amb predilecció per les quimeres. Ja no em pregunto per la frustració que deu sentir Koeman per haver de pidolar un central a Tusquets i a tres candidats embrancats en batalles electoralistes. M’inquieta posar-me en la pell de Messi, que, mentre rumia si hi ha alguna raó per quedar-se, cada dia té la prova empírica que guanyar un altre cop la Champions amb el Barça és un somni remot i gairebé cruel.
Eric García ja no és només un futbolista de 20 anys, s’ha convertit en un objecte mercantil, un motiu per tirar-se els plats pel cap, un concepte gastat, un espectre que aixeca passions fins i tot epistolars. Si el numeret de l’intercanvi de cartes l’haguessin fet per reivindicar la institució vintage que ha de salvar les eleccions del 7 de març, ho trobaria una genialitat. Només hi falten els Monty Python vestits d’escolanets cantant el seu nom amb veu de falset. El cas és que el nano ara no vindrà i segurament tampoc passarà res, perquè la situació és tan crítica, estructural i depriment que sembla que s’estiguin barallant per comprar-se una trista bossa de patates.
Aquest és el solar que ha deixat Bartomeu: ho diu una auditoria d’Ernst & Young i 1.173 milions ben vermells. Els que ho atribueixen exclusivament als efectes de la pandèmia saben que, si es desempalleguen del cinisme, veuran que la mala gestió econòmica del primer equip ha dut el Barça fins aquí. Matheus Fernandes va costar 7 milions d’euros més variables i ara no en tens ni per un sugus. La síndrome Eric García no té solució.
