VALLPARADÍS

Stephen Curry, el jugador impossible

Anàlisi del base dels Golden State Warriors

El periodisme esportiu tendeix a exagerar les gestes dels seus protagonistes utilitzant sinònims bèl·lics i qualificant d’històric un de cada tres partits. Empès per un entorn agraït en la victòria i extremadament pessimista en la derrota, és fàcil perdre l’equilibri i no dimensionar bé les coses que passen. Tot se sobreinterpreta. Un dels grans reptes dels analistes actuals és definir en la justa mesura el que està fent Stephen Curry sense caure en el menyspreu de qualificar els seus rècords de simple ratxa o en la temptació de situar el base dels Golden State Warriors entre els millors jugadors de la història, quan tan sols ha guanyat un anell de campió.

El partit que motiva aquest article va acabar passats dos quarts de sis de la matinada de dissabte a diumenge, però tots els que el van veure en directe van tenir la sensació d’haver assistit a un moment difícilment repetible. Tot i lesionar-se, l’MVP de la temporada passada va liderar una remuntada èpica del seu equip contra els Oklahoma City Thunder que va portar el duel a la pròrroga. Els Golden State Warriors van recuperar un desavantatge de 14 punts al Chesapeake Energy Arena. El temps extra va ser meravellós, una delícia. Entre Stephen Curry i Klay Thompson van anotar els 18 punts del seu conjunt.

La jugada clau, quan el marcador estava empatat, va ser un inversemblant triple d’Stephen Curry des d’uns 10 metres de distància a sis dècimes del final. El base, que va acabar amb 46 punts i 12 triples i va igualar el rècord de la competició, va evitar la derrota del seu equip en un dels partits de l’any.

El pitjor va ser la cara de resignació dels rivals dels Oklahoma City Thunder, convençuts que aquell llançament impossible acabaria entrant. Mentre la pilota volava ningú va dubtar de com acabaria l’acció, i van atorgar a l’estrella del moment la fiabilitat característica dels superherois de les pel·lícules d’acció però difícil de veure sobre una pista de bàsquet. Tan sols mites com Larry Bird, que va celebrar el seu títol en un concurs de triples quan l’última pilota tot just li havia sortit de la mà; Magic Johnson, que va reunir els seus companys de vestidor per avançar-los que ell (un base) ocuparia el paper del lesionat Kareem Abdul-Jabbar (un pivot) i el seu equip guanyaria l’anell de campió, i Michael Jordan, que va decantar desenes de partits igualats superant malalties i altres obstacles de dimensions semblants, havien aconseguit un domini tan gran de l’escena. Sentir-se guanyador abans de ser-ho només pot significar dues coses: o ets un prepotent o ets el millor. Com Leo Messi, que atura el temps quan rep la pilota a dins de l’àrea, evita rivals accelerats per la transcendència del moment i ridiculitza qualsevol intent d’oposició. Ho fa, a més, amb una sensació d’aparent facilitat que desdramatitza la situació.

Tot i que encara som al mes de febrer, els Golden State Warriors ja estan classificats matemàticament per disputar els play-off i amenacen de discutir el rècord dels Chicago Bulls, que van acabar la temporada 1995-1996 amb 72 triomfs. Quan encara queden 24 partits per acabar la campanya, Stephen Curry ja ha anotat més triples (288) que cap altre jugador en la història.

Stephen Curry és un jugador mai vist fins ara. És, sens dubte, el millor tirador de tots els temps, un anotador que està canviant la concepció d’un joc al qual ha obligat a evolucionar més en dos anys que en dues dècades. El seu estil, que aposta per llançaments llunyans o tirs immediatament després del dríbling, és tan arriscat que els creadors del popular videojoc NBA 2K admeten que la seva versió virtual és inferior a la real. El jugador aposta per coses que els programadors penalitzen per considerar-les estadísticament poc probables de tenir èxit. Impossibles. O gairebé.

Més continguts de