La derrota més gran del barcelonisme

Com ens aixecarem d'aquesta derrota? És la derrota més gran del barcelonisme en dècades. Una derrota de la qual ningú s'escapa.

És, en primer lloc, la derrota de la junta de Josep Maria Bartomeu, d'aquells que creien que les butxaques sempre estarien plenes, que podrien fer de trilers jugant amb els contractes, amagant informació, fraccionant factures. Aquella mena de gent que es creu més llesta que els altres, amagant-se darrere rialles falses i powerpoints. Aquells que pensaven que sempre se sortirien amb la seva. En el seu cas, més que derrota, és culpabilitat, de fet.

És la derrota de Javier Tebas i la Lliga de futbol. Volia aconseguir una doble victòria, blindant el seu torneig i seguint amb Messi com a gran cara visible per vendre el producte. Ni una cosa ni l'altra: ha perdut Messi i segueix enemistat amb Barça i Madrid. El Barça, forçat pel moviment de la Lliga, ha escollit seguir endavant amb la Superlliga, confiant que al final d'aquest camí hi trobarà una font d'or.

De moment encara és la derrota del Madrid, la Juve i el Barça, els clubs que persegueixen la creació de la Superlliga en la seva dèria de seguir guanyant més diners que els altres. Doncs bé, segueixen sols en la seva aventura. Els diners no arriben i els rivals europeus semblen haver jugat millor les seves cartes, com el City i el PSG, amb els seus diners d'estats al darrere.

És la derrota de Joan Laporta, també. L'autoestima del president, sempre gegant, ha topat amb un iceberg encara més gros, els deutes de Bartomeu. Laporta ha explicat mil cops que intentaria renovar Messi. No ho ha aconseguit. En lloc de ser prudent davant una crisi que fa mesos que coneix a la perfecció, ha fet volar coloms i ha topat amb la crua realitat. Cal valorar la seva ambició, però no ha trobat les solucions que confiava trobar venent jugadors o retallant salaris.

És la derrota dels periodistes, esclar, que no hem sabut posar l'accent en la crisi econòmica, massa pendents dels gols de Messi, del VAR o dels possibles fitxatges. Amb excepcions, naturalment, però hem estat massa pendents de replicar el que ens deien els protagonistes en lloc d'explicar amb calma el que era una evidència: que el club està arruïnat. Durant molts anys, només dèiem de passada que el Barça jugava amb foc amb els salaris.

És la derrota de Messi. Ni ell, el més gran, ha pogut driblar el mercat, aquesta economia agressiva que controla el joc més bonic i el converteix en un mercat sense moral. Ni Messi ha pogut ser propietari del seu destí. No va jugar bé les cartes amb el burofax, fa un any. Tampoc les ha jugat bé ara, pensant, com gairebé tothom, que es trobaria una solució.

I és la derrota, especialment, de la gent. Dels milions de barcelonistes que hauran de veure, amb dolor, com el PSG passeja Messi com un trofeu. Penso en els coneguts que han batejat el seu fill amb el nom de Leo, penso en els que han plorat. Penso en els amics que han vingut de tots els continents, del Japó als Estats Units, per veure Messi jugar al Camp Nou un dia.

Durant anys el Barça ha sigut un refugi on els somnis es feien realitat. La derrota ha sigut descobrir el que ja sabíem però ens negàvem a creure: que els somnis són somnis. I la crua realitat és que el Barça, arruïnat, s'ha vist obligat a veure com marxa, entre llàgrimes, l'home que més feliços ens ha fet. I el que més tristos en deixa. Quedaran els records d'uns anys magnífics, i la cicatriu d'aquesta derrota amb un gran culpable, la junta anterior. Però una derrota col·lectiva, en el fons.