Diguem-nos coses boniques
El Barça necessita alegria. Una mica d’escalf i d’optimisme després d’uns anys insulsos, plens de grisor. Quan el club es mirava al mirall la imatge que hi veia reflectida no agradava. El Barça reclamava amb urgència una dosi enorme de vitalitat. De confiança. Generar inputs positius per canviar la dinàmica repleta de fatalitat en què s’ha vist immersa l’entitat durant els últims anys. La imatge d’ahir a la nit amb Pedri, Alexia Putellas i Leo Messi coronats a París ha de servir per recuperar l’autoestima culer, malgrat l’argentí ja no sigui blaugrana. I tot en el dia que el club celebrava els seus 122 anys d’història com va recordar en català davant tot el món Alexia. Aquest sí que és un eslògan global, això sí que és crear marca Barça sent fidel a la seva idiosincràcia.
La imatge d’Alexia coronant-se com a millor jugadora del món és una oportunitat que no es pot deixar passar. S’ha de capitalitzar. Recuperar orgull. Creure en una manera de fer i sentir el futbol. És una d’aquelles instantànies que ajuden a construir relat i treure complexos. Que el club torni a brillar, fora la naftalina i la mediocritat. Putellas és el Barça. El joc, els valors, la història. Viu el barcelonisme des de petita, va créixer anant a l’estadi i ara és ella la que s’ha convertit en referent per a tots aquells i aquelles que busquen una icona en la que emmirallar-se. El futbol femení és present i futur i el Barça ha de seguir sent club de referència.
En el cas del canari és la metàfora del que vindrà. Pedri com a símbol de futur. Com a icona d’una generació que marcarà una nova era al Barça. Culers, hi ha futur. Molt futur malgrat el present generi dubtes. I també perquè no, el Barça s’ha de sentir seu el setè guardó de Messi, tot i que sigui una imatge carregada de nostàlgia.
Com demanava l’estimat Carles Capdevila cada dia ens hem de dir coses boniques. És el que necessita aquest Barça. Obrir les finestres i que entri aire fresc. El club s’ha d’aferrar al discurs optimista però alhora exigent, sense excuses, de Xavi. A la sort del dia del Vila-real. A ben segur, i precisament això són les dinàmiques, el partit de dissabte s’hauria perdut amb Koeman a la banqueta. L’aficionat necessita creure que Ansu i Dembélé seran a Munic la setmana que ve. Que el Bayern no s’hi juga res. És el moment de borrar per sempre “l’esto es lo que hay” i mirar amb atreviment i determinació el camí que marcaran els Nico, Gavi, Pedri i companyia. Creure, creure i creure. I què millor que la imatge d’anit a París per tenir arguments per creure-hi encara més, futbolísticament i com a club.
