Barcelona“Per a l’escalada és tan important com l’arribada a la Lluna”, va explicar Tommy Caldwell, un dels millors i més experimentats escaladors del món. “Té un valor infinit, és un esportista que juga en una altra lliga”, apunta Lluís Giner, director tècnic de la Federació Espanyola d’Esports de Muntanya. Parlen d’Alex Honnold i de la seva gesta més coneguda, la que va convertir-lo en llegenda: la conquesta el 2017 de Freerider, la via més coneguda d’El Capitán -a Yosemite, als Estats Units-, en estil lliure i sense seguretat. Traduït per a novells: una escalada de 900 metres i quatre hores de durada en la qual no utilitza corda ni cap tipus de sistema de seguretat. Qualsevol error o relliscada és una caiguda al buit.
Sent una paret tan simbòlica com El Capitán, la proesa de Honnold va tenir una repercussió mai vista, tenint en compte el poc interès mediàtic que sol suscitar aquest esport. Sobretot gràcies a l’impacte del reportatge que va fer-ne el National Geographic, que va produir el documental Free solo, ara nominat als Oscars en la seva categoria. Serà la primera vegada que l’escalada passejarà per la catifa vermella del Dolby Theatre de Los Angeles. Però què és exactament el free solo o l’escalada en solo, com en diem aquí? Doncs la inèrcia humana de grimpar portada al màxim extrem: “L’escalador evoluciona per la paret gràcies a la serenor, concentració, força, resistència, equilibri, destresa i aprofitant els relleus que la roca li permet per posar mans i peus, però sense cap sistema de seguretat que pugui aturar una eventual caiguda”, aclareix, didàcticament, Giner, que descriu la disciplina com la més purista d’aquest esport, la de l’enfrontament amb la natura “pràcticament nu”.
El risc que porta implícit la pràctica de l’escalada en solo fa que sigui un reduïdíssim grupet d’escaladors el que l’exerceix. A Catalunya el més destacat és Jordi Salas Pelon, que ha arribat a escalar una via de vuitè grau sense cap altre sistema de seguretat que el seu cos. “Fer el pas a escalar sense corda és una cosa que portes a dins i que penses cada cop que escales una via assegurat: «¿La podria fer sense corda?» Fins que arriba el dia que ho proves”, explica. La complexitat de l’empresa fa que cada escalador tingui un motiu per practicar-la. No són banalitats com el gust gratuït pel risc o la simple pràctica de l’esport. “Hi ha escaladors boníssims, com Adam Ondra i Chris Sharma, que mai faran un solo. A nosaltres ens mou el cor i les sensacions, res és comparable ni crea tanta addicció com això”, aclareix Salas, que porta provant-lo des dels 12 anys.
El mètode que segueix el Jordi acostuma a anar acompanyat d’una primera escalada, amb corda, per conèixer la ruta i comprovar el terreny: “Normalment treballes les vies abans, perquè no et pots permetre cap errada, però també n’he fet alguna directament sense cap sistema de seguretat”. Com que habitualment són ascensions que ja han fet amb anterioritat, el risc de bloqueig mental disminueix, però això no vol dir que no passi mai. “La clau està en conèixer-te tu mateix -assegura- i saber tornar enrere quan toca. Et pots paralitzar, però acostuma a ser una cosa puntual i fruit dels dubtes. Arribat a aquest punt, si no tens possibilitats físiques de baixar és com fer una partida a la ruleta russa. Per tant, millor que estiguis tranquil”.
Jordi Salas reconeix que la fita de Honnold a El Capitán és l’escalada més important de la història. “Una via de gran dificultat sempre hi haurà gent disposada a repetir-la, però passaran dècades abans que algú es plantegi tornar a fer el que ha fet l’Alex. És un primer ascens inaudit que no es pot comparar a res fet fins ara”. Caldrà veure si una de les gestes més importants de la història de l’esport a escala planetària és suficient per aconseguir la preuada estatueta de Hollywood.
