Lecube, tercer per l'esquerra amb Barret, assegut a la banqueta del Camp d’Esports de Lleida

FUTBOL

L’entrenador de futbol que espiava per als nazis

Juan Gómez de Lecube, tècnic de clubs com el Lleida, l’Hospitalet o el Sant Andreu, va ser espia dels alemanys

Lecube, tercer per l'esquerra amb Barret, assegut a la banqueta del Camp d’Esports de Lleida / FONS PORTA

De ser “el presoner més difícil” que van tenir a les seves mans els serveis secrets del Regne Unit durant la Segona Guerra Mundial a ser l’entrenador d’equips com el Lleida, el Sant Andreu, el Condal o l’Hospitalet. Aquest és el recorregut que en pocs anys va fer Juan Gómez de Lecube (Ribadeo, Lugo, 12 de maig del 1902 - Barcelona, 1 de maig del 1966). Lecube, que ja havia jugat a Primera Divisió amb l’Atlètic de Madrid als anys 20, com a tècnic va començar a aplicar el sistema de joc que, més tard, tant va lluir en el Barça de Johan Cruyff o Pep Guardiola.

Però abans de fer el salt a les banquetes va ser espia de l’Alemanya d’Adolf Hitler, i no un espia qualsevol. “Ha sigut el presoner més problemàtic i difícil que hem tingut al llarg de la guerra”, afirmava l’MI5 -servei d’intel·ligència britànic- després del seu alliberament el 1945, un cop acabada la guerra en documents consultats per aquesta investigació. I afegia: “Hem fracassat per complet a l’hora d’obtenir cap confessió de Lecube”. La missió encarregada a Lecube era espiar la força i l’armament de les tropes aliades quan creuaven al canal de Panamà, punt d’unió de l’oceà Atlàntic amb el Pacífic, un lloc de gran importància estratègica. L’1 de juny del 1942 Lecube partia en vaixell des del port de Barcelona cap a Veneçuela, per on havia d’entrar al continent americà, però mai va arribar a completar la seva missió d’espionatge per als nazis perquè va ser detingut abans d’arribar a la seva destinació.

El 22 de juny del 1942, vint-i-un dies després d’haver salpat de la capital catalana, el seu vaixell va aturar-se a Trinidad, colònia britànica al mar del Carib. El control de guerra del Regne Unit obligava a parar a l’illa tots els vaixells espanyols que anaven a Amèrica. I, quan va arribar-hi el de Lecube, ja l’estaven esperant. El van desembarcar i el van capturar.

Els missatges xifrats

Els britànics, com amb molts altres espies alemanys durant la guerra, van poder capturar-lo gràcies a la intercepció de missatges alemanys xifrats que tenia lloc a Bletchley, 85 quilòmetres al nord de Londres. Bletchley Park és avui dia un museu que recorda aquella activitat d’intel·ligència. El seu encarregat, l’historiador militar David Kenyon, confirma que els missatges que van permetre capturar Lecube estaven encriptats amb la coneguda Enigma: “Amb aquesta màquina hi treballaven unes noranta persones i cada dia interceptaven uns 300 missatges alemanys”. Lecube era conegut pels alemanys amb el nom en clau Espina. Els britànics van començar a interceptar missatges amb aquest nom la tardor del 1941. En aquell moment, el servei d’intel·ligència alemany a Barcelona ja havia reclutat Lecube i l’estava entrenant per a la seva missió.

El ministre de l’Interior de Churchill va ordenar el seu trasllat de Trinidad al Regne Unit per interrogar-lo, i l’octubre del 1942 ingressava al Camp 020, un camp secret al sud-oest de Londres. Durant la detenció va escriure moltes cartes demanant l’alliberament al mateix ministre de l’Interior, a l’ambaixador espanyol a Londres i, fins i tot, al rei Jordi VI, pare de l’actual monarca ElisabetII. A la carta dirigida al rei, escrita el desembre del 1943, deixava testimoni del tracte que estava rebent: “Porto tres mesos en una cel·la de càstig, quatre totalment aïllat, dos sense sortir ni un minut de la cel·la, onze sense accés a llibres o cigarretes i setze sense poder comunicar-me amb la família”.

A més, deia que el tractaven “de manera cruelíssima i inhumana, com si fos una fera salvatge” i que estava sent objecte de “tota classe d’insults, vexacions i humiliacions”. I afegia que un sergent i tres sentinelles l’havien arribat a agredir. Malgrat tot, res ni ningú va aconseguir que Lecube confessés mai la seva implicació directa amb els nazis. Quan va caure a mans britàniques per espia, Lecube ja era un personatge famós, sobretot pel futbol. Havia jugat amb l’Atlètic de Madrid a Primera Divisió (1928-30) i, de fet, va ser l’extrem dret matalasser en la primera jornada de la història de la Lliga espanyola el febrer del 1929. Abans també havia jugat a la Gimnástica de Torrelavega (1922-27) i al Celta de Vigo (1927-28) i, fins i tot, estaria entrenant a prova amb el Barça la temporada 1932-33, però no va acabar quedant-se a l’equip entrenat per Jack Greenwell.

Del mocador al barret

Alliberat i deportat a Espanya al final de la Segona Guerra Mundial, Lecube va tornar a vincular-se al futbol i va deixar el mocador que utilitzava com a futbolista pel barret a l’estil Humphrey Bogart al film Casablanca que lluiria sempre com a entrenador, quan apareixia elegant a les fotografies. Al llarg de la seva carrera a les banquetes hi va haver dues constants: les seves idees pioneres de joc i la brevetat de les seves etapes als clubs, dinamitades pels resultats i per un caràcter adust que li generava conflictes amb les directives.

El seu primer equip de renom va ser el Lleida, que acabava de baixar de Primera l’estiu del 1951. “Lecube és un dels més notables entrenadors del futbol espanyol, que ha assimilat tots els secrets de les tàctiques modernes i ha sabut apurar les seves millors conseqüències”. Així s’hi referia la premsa lleidatana de l’època a la seva marxa. I afegia, també: “El Lleida ha flaquejat en el que no li dona Lecube, perquè en el sistema tàctic condueix la pilota per tot el camp fins a arribar amb exactitud matemàtica a la posició de gol”.

Mario Duran, exjugador blau, assegura que “en sabia molt de futbol i va ser dels primers entrenadors que va calcular-lo i que aplicava l’estratègia tàctica”. Duran assenyala, però, que “llavors no hi havia gaires estrategues de l’esport i la directiva no l’entenia”. Un altre jugador que el recorda és Julián López, pare dels futurs jugadors del primer equip del Barça Sergi, Juli i Gerard López. El va tenir d’entrenador al Condal, filial blaugrana, i assegura que “no va estar gens de sort perquè els resultats no el van acompanyar”. Julián també recorda que posava molt d’èmfasi a l’hora de controlar la pilota: “Ens ho feia repetir molts cops a l’entrenament”.

Francesc Mas, també exjugador del Condal, admet, en aquest sentit, que el seu joc “s’assemblaria al del Barça d’anys després”. No és l’únic a fer aquesta analogia. Rafael Wirth, periodista i primer biògraf de Jordi Pujol, va tenir-lo com a entrenador a la secció de futbol de La Salle Bonanova, on Lecube també va dirigir els equips infantils i juvenils a finals dels anys 50 i principis dels 60: “Volia passades rases, no ens deixava aixecar gaire la pilota i jugàvem al primer toc, que és una cosa que després van fer Cruyff o Guardiola”, comenta Wirth. I sentencia: “Lecube era un avançat al seu temps”. Un avançat que sempre va intentar implementar el futbol tal com l’entenia. Com deia el diari La Mañana el 1952, “la brillant posició de Lecube en la promoció d’entrenadors afegia a la coneguda executòria com a jugador uns dots d’intel·ligència poc comuns”.

Aquests dots li conferien el potencial per triomfar a les banquetes i, anys abans, li havien permès sobreviure com a presoner de guerra durant aquells anys de la Segona Guerra Mundial. Però ja fos el seu caràcter el que l’ajudés a driblar la intel·ligència britànica de manera decisiva durant tres anys o fos la sort, també el van privar després de ser recordat pel seu llegat com a entrenador.

Més continguts de