El retorn més especial de Ferran Jutglà, el futbolista de Primera que millor coneix la C-17

TorellóL'any 2018-2019 jugava al Sant Andreu i cobrava 700 euros que cremava en gasolina. Als matins feia un curs de socorrisme a la piscina de Manlleu, dinava un tàper al seient del conductor del seu Seat Ibiza gris en alguna àrea de servei de la C-17, a les tardes s'entrenava al Narcís Sala i arribava a Osona quan ja era fosc. Aquest dijous Ferran Jutglà torna al barri com a jugador del Celta de Vigo. De jugar amb el Sant Andreu contra un equip de Primera a jugar amb un equip de Primera contra el Sant Andreu. "Estic molt feliç. Estava desitjant que toqués el Sant Andreu. Per a mi és un partit molt especial", explica a l'ARA el davanter de Sant Julià de Vilatorta (1999), poques hores abans del partit de la segona ronda de la Copa del Rei entre els quadribarrats i els gallecs (21 h, 2 Cat).

Jutglà va fitxar pel Celta aquest estiu després de tres temporades al Bruges belga perquè "tenia ganes de tornar a Espanya" i suma dos gols i una assistència en 732 minuts amb l'equip de Balaídos. En un mes haurà assaborit tres retrobaments: amb el Barça i l'Espanyol, i ara amb el Sant Andreu. "És molt maco tornar als llocs on has jugat. Se't remouen coses per dins perquè recordes vells moments i et surten somriures", explica. Gaudeix del que sempre havia estat el seu somni: jugar a Primera Divisió. De nen, amb aquella cresta engominada, a vegades pintada de verd o de vermell, el posseïa una passió malaltissa: més d'un cop l'havien expulsat de l'entrenament i ell marxava cap a les dutxes enfadat i cridant que li era tot igual perquè arribaria a Primera. Ho ha aconseguit, però el camí no ha estat fàcil.

El 2012 va fitxar per l'Espanyol, però al cap de tres temporades el van descartar. Tenia setze anys i la clatellada encara ressona. Recorda plorar molt aquell estiu, tan "dur": "Són moments complicats. Has d'intentar sobreposar-te, fer fort el cap i tenir clar que si tu vols una cosa, per moltes patacades que et fotis, t'has d'aixecar de pressa i tornar-hi". Ho havia après a casa: la crisi de l'any 2007 va fer abaixar la persiana de la pastisseria del seu pare. A vegades costava arribar a final de mes. El primer any de juvenil va jugar al Vic Riuprimer. S'entrenaven un o dos dies per setmana. "Per a mi el futbol en aquell moment tampoc era tan important", diu sospirant.

El curs següent va jugar al Bellvitge, a Divisió d'Honor: anava del poble a Vic en una moto de 49 cc i de Vic a Barcelona en tren. Quan va acabar la lliga va jugar uns quants partits amb el Sant Julià. D'extrem amb el primer equip, a Tercera Catalana, la penúltima categoria, i de central o de mig amb el juvenil, amb els seus "amics", per passar-ho bé. "Era una època que no sabia què fer, si seguir jugant a futbol o no, ni cap on anar", diu. "M'imaginava fent d'entrenador i jugant partits a Primera Catalana o a Tercera Divisió. L'objectiu era sobreviure, poder fer alguna cosa que m'agradés, intentar viure de l'esport", admet. Era el 2017. Fa poc més de vuit anys. En tenia 18.

Ferran Jutglà: una carrera construïda a còpia de mastegots

Quan li va trucar el Sant Andreu juvenil es va pensar que era una broma. Va jugar mig any al Narcís Sala i a l'hivern del 2018 va fer el salt al València. Va firmar un contracte d'un any i mig, però al cap de sis mesos li van dir que no valia. Un altre no, un altre mastegot, "tornar a començar". Sentir dir que ja no arribaria, que ja estava acabat. Però aquell estiu va fitxar per l'Espanyol B i va tornar al Sant Andreu cedit. Aquella temporada va jugar contra l'Atlètic de Madrid a la Copa i va aprovar el títol de socorrista. Va treballar a les piscines de Torelló, Sant Julià i Vilanova de Sau. Era el 2019. Fa sis anys. Fa uns dies va anar a veure el partit de Segona Catalana entre el Torelló i el Sant Julià. Des del camp es veu la piscina on treballava. Se'l veu tot sovint per les grades del futbol català: "M'agrada el futbol modest, d'aquestes categories".

Del 2019 al 2021 va jugar a l'Espanyol B i el 2021 va arribar a Can Barça. Va arrencar al filial blaugrana i el dia 12 de desembre va irrompre al primer equip, de la mà de Xavi Hernández. Va jugar nou partits entre la Lliga, la Copa i la Supercopa, amb dos gols. Si mira enrere sent "felicitat", potser més que mai, però prefereix mirar endavant. Al mercat d'hivern van arribar Pierre-Emerick Aubameyang, Ferran Torres i Adama Traoré i es va tancar la porta del Camp Nou. Va ser el pitxitxi de Primera Federació. L'estiu del 2022 va fitxar pel Bruges per cinc milions d'euros, amb un contracte d'un milió i mig per temporada. A l'Espanyol B cobrava poc més de 25.000 euros. Va debutar a la Champions.

Des de Vigo somriu feliç, orgullós d'un camí llarg i ple de patiments: "M'ha costat molt. Ningú m'ha regalat res. Estic molt orgullós de tot el que he passat fins a arribar on soc". Aquest dijous tornarà al Narcís Sala. Sense el Seat Ibiza gris, sense escala en alguna gasolinera de la C-17 per dinar un tàper. Però el Seat Ibiza continua al seu cap i al garatge de casa. És el cotxe que fa servir cada cop que torna a Sant Julià.