Futbol

La capital catalana (i no és Girona) on ressuscita el futbol

El Lleida Esportiu ha passat d'estar a punt de desaparèixer pels deutes a engrescar la ciutat gràcies als nous propietaris

6 min
Els jugadors celebrant amb l'aificó el darrer triomf al Camp d'Esports, contra el Cerdanyola

Lleida / BarcelonaEl gener de l'any 2022 el Lleida Esportiu, el club hereu de l'extinta UE Lleida, va estar a només un grapat de dies de desaparèixer. L'entitat feia aigües per tot arreu: deutes milionaris, nombroses denúncies per impagaments i una plantilla que s'havia quedat amb tan sols 14 fitxes per poder seguir competint a la Segona RFEF (a cavall entre l'antiga Segona B i Tercera Divisió). Era gairebé un miracle que aquell equip, plagat de jugadors joves, aconseguís tirar endavant els partits. Els antics propietaris, els germans Albert i Jordi Esteve, havien dut el club al precipici.

L'entitat devia prop de quatre milions d'euros, entre deutes a la Seguretat Social i a Hisenda. Una xifra que, segons els càlculs dels actuals gestors, ascendia fins prop dels 5.600.000 milions sumant-hi la resta d'impagaments, tant a proveïdors com a futbolistes. Les relacions amb l'Ajuntament, que cedia un estadi centenari com el Camp d'Esports, estaven trencades. A finals de gener, per unanimitat, es va votar en el ple municipal de la Paeria retirar la concessió. El compromís adquirit amb els Esteve no es complia: el manteniment de l'estadi era pràcticament inexistent. El Lleida Esportiu era, literalment i metafòricament, un club en ruïnes, condemnat a descendir als despatxos per no pagar als futbolistes i amb diverses investigacions judicials en curs. Fins i tot s'havia saquejat el museu.

"La situació quan vam arribar era terminal", explica a l'ARA Vicente Javaloyes, actual director general del club i professor a l'INEFC Lleida. El primer que van fer els nous propietaris va ser posar al dia les nòmines dels jugadors, per evitar sancions federatives i així, poder competir i fitxar. També van sol·licitar una mesura cautelar per seguir al Camp d'Esports. Van acabar el curs 2021-22 aplegant 6.619 aficionats contra el Numància, en l'últim partit de la lliga i amb l'equip certificant la classificació per al play-off d'ascens. Javaloyes és la mà dreta del propietari, Luis Pereira, un exfutbolista que havia arribat a jugar a Primera amb el Celta abans de fer fortuna com a empresari a Suïssa. Pereira també té una agència de representació de jugadors.

Aficionats al Camp d'Esports
Vicente Javaloyes, damunt l'escut, al centre de la llotja del Camp d'Esports
Luis Pereira, actual propietari del Lleida Esportiu, en una imatge d'arxiu

L'arribada d'aquest executiu gallec va despertar recel en una ciutat i una afició que havien abandonat progressivament la passió per un club que l'any 1993 havia tocat sostre, amb el segon i últim ascens a Primera. Endarrere quedaven també les posteriors temporades a Segona, l'hàbitat que, per ciutat i infraestructura, hauria de correspondre al primer equip d'una capital com Lleida. La situació contemporània de l'entitat, després d'una dècada de gestió dels Esteve, era dramàtica. L'afició més fidel es qüestionava les intencions de Pereira, que l'únic vincle que tenia amb el Lleida és que hi havia jugat uns mesos feia una pila d'anys. Javaloyes defensa que les seves intencions sempre han sigut transparents: "Per història i potencial, el Lleida Esportiu ens va semblar una bona oportunitat. Mai hem amagat que la nostra idea és recuperar i fer créixer el club. Si llavors surt una oportunitat de vendre'l, doncs vendre'l".

Pereira va intentar comprar el club als Esteve, però els antics propietaris se'n van desdir en l'últim moment. La situació es va tensar fins a arribar a les mans. Javaloyes va denunciar l'antic president, Albert Esteve, d'agredir-lo quan es van trobar als voltants del Camp d'Esports el 20 de febrer del 2022. La justícia va donar la raó a Javaloyes i va condemnar Albert Esteve a abonar un total de 1.865 euros a l’actual director general del club. Amb les relacions trencades definitivament, Pereira va crear una nova entitat mantenint el nom de Lleida Esportiu, condemnada a absorbir els deutes milionaris de la gestió dels Esteve.

Per què (ara sí) els futbolistes volen venir al Lleida Esportiu?

Malgrat les turbulències amb el canvi de propietaris, dos anys després els dubtes que va despertar l'arribada de Pereira han quedat, en bona part, apaivagats. "La situació del club s'ha capgirat com un mitjó", afirma Xavier Madrona, periodista del diari Segre i que ha destapat diverses exclusives vinculades amb l'entitat. Sanejar la gestió s'està traduint en bons resultats a la gespa. L'equip és primer del grup tercer de la Segona RFEF i ha guanyat tots els seus partits (8) com a local. "Ningú volia venir al Lleida. Qui ho voldria fer si no sabies si cobraries? En canvi, ara saps que et pagaran. Potser no et poden prometre grans quantitats, però hi ha un projecte, hi ha un rumb i les nòmines estan al dia. Això ho saben els jugadors i els seus representants", explica Madrona.

Chuli i Neyder Lozano, dos dels pilars del Lleida Esportiu que tenen passat en plantilles de Primera Divisió
Ton Ripoll i Sergio Montero celebrant un gol
Afició al gol nord del Camp d'Esports

Que s'hagi construït una bona plantilla també té força a veure amb l'arribada de Raúl Fuster, exjugador del club i un director esportiu respectat en la categoria, i amb la feina continuada de l'entrenador, Ángel Viadero. L'atacant Chuli o el defensor Neyder Lozano, que han passat per les plantilles del Betis i el Granada a Primera, són ara dos pilars de l'equip. "Està clar que els jugadors saben que aquí cobraran, però a més el Lleida té una marca potent. S'està fent molt bon treball a l'àrea esportiva i, a més, posem comoditats als jugadors. Ho tenen tot a prop: vestidors, gimnàs, camp d'entrenament...", argumenta Javaloyes. El director general defensa que han fet una despesa al voltant dels 170.000 euros per restaurar les instal·lacions. També van tancar un acord amb Adidas, que abasteix l'entitat de roba tècnica, tant el primer equip com els onze de la base. A canvi, la marca es queda l'explotació de la botiga del club i cedeix un 20% de les vendes a l'entitat.

L'afició i la ciutat de Lleida recuperen la il·lusió

El Lleida torna a engrescar l'afició. Segons les xifres facilitades pel club, l'assistència mitjana d'aquesta temporada a l'estadi és de 3.329 aficionats, mentre que la del curs passat, en què el club va transitar a mitja taula, era de 2.047. Feia anys que això costava de veure el Camp d'Esports. La xifra d'abonats del curs 2022-23 va ser de 1.721. L'objectiu d'aquest any és arribar als 2.324 i de moment, coincidint amb la campanya d'impuls per a la segona volta, s'ha arribat als 2.119. Òscar Sarramia, fidel seguidor i autor d'un còmic meravellós que rememora els 30 anys de l'últim ascens del club a Primera, s'il·lusiona veient paral·lelismes amb aquell curs fantàstic. "Aquell era un equip molt discret que va reenganxar l'afició amb jugadors joves, alguns veterans i amb la idea simple de fer un bon paper aquella temporada i, ves per on, van acabar campions amb un ascens bestial de punts i de joc. El Lleida d'ara, de moment, segueix unes pautes similars", explica Sarramia, que va a l'estadi des dels anys 80 i ha vist passar fins a nou directives diferents.

Sergi Capdevila té 25 anys, és d'Arbeca i en fa gairebé dotze que segueix el Lleida Esportiu. Forma part de la penya dels Rudes, que enguany celebra el seu vintè aniversari i ocupa l'espai d'animació de l'estadi i acompanya l'equip en els desplaçaments, com els Blues Nord. Malgrat que "al principi" no es van fiar del tot de l'entrada de Pereira, Capdevila destaca: "Des d'un primer moment ens va convocar a penyes i aficionats diversos, dels més actius a les xarxes, i ens va demanar un vot de confiança". Calia fer pinya, perquè l'afició –que també beu molt dels seguidors dels pobles pròxims a Lleida– estava desgastada. "Hi ha molta gent que només ve quan guanyem, però som un equip petit, així que com més suport hi hagi, millor". Madrona afirma que "la il·lusió pel futbol ha tornat a la ciutat" i Sarramia considera cíclic el batec de l'afició: "El sentiment cap al Lleida sempre ha estat el mateix des del 1939, diguis Balompié, Unió Esportiva o Esportiu, el Lleida és el Lleida. La gent treu a passejar l'orgull en campanyes històriques, play-off, partits de copa memorables o en lideratges com l'actual".

L'objectiu a curt termini és l'ascens, però el repte més immediat també és als despatxos: que Hisenda accepti rebaixar el deute de prop de dos milions assolit pels Esteve (que mantenen diversos contenciosos als tribunals). També que l'Ajuntament, ara encapçalat pel socialista Fèlix Larrosa, accepti cedir de nou l'estadi i no s'hagi d'esperar que es resolgui la cautelar. Larrosa encara no ha anat a veure l'equip al camp. L'alcalde manté més sintonia amb un grup de reconeguts empresaris de la zona que tenen l'Atlètic Lleida (de la Lliga Elit) i, també, negocien la compra del Badalona Futur, per tenir un equip amb plaça a la Segona RFEF. Aquest grup d'empresaris, en el seu gruix, no van combregar amb l'arribada de Pereira. Però aquesta ja és una altra història.

stats