Un dit al cul, tocaments a una mascota i la colla d'ases que ho troben divertit

BarcelonaVeient els estúpids adolescents que van decidir ficar-li el dit al cul a Lucas Ocampos, jugador del Sevilla, es pot tenir la temptació de culpar els joves. Però seria una errada. Amb els joves sempre passa el mateix: els que la fan grossa sempre fan més soroll que els que valen la pena. De fet, feu memòria. De joves poc educats que no deixen seure al bus, que et treien una navalla a la primera de canvi i que anaven als camps de futbol a fer l'ase en recordo de sempre. Quan jo era adolescent havia vist escenes semblants als camps de futbol. Una escopinada al linier, un cop de paraigua a una rival, una grapejada de cul a una aficionada de l'equip contrari, un càntic homòfob... No crec que el futbol d'avui sigui un lloc més insegur. Ara hi ha càmeres que ho registren tot, però d'animalades segurament en sentíem més abans. Feu servir l'hemeroteca: era normal veure pallisses cada cap de setmana.

Això, però, no és excusa per justificar ni abaixar la guàrdia. Seguim patint i vivint insults. I lluny dels camps de Primera encara més. Cal seguir millorant. De l'agressió patida per Ocampos, a part de destacar la calma del jugador argentí, fa por veure la reacció dels nois. Rient, orgullosos, divertits, desafiants. Aquella rialla que tots hem vist molts cops, en totes les generacions, del jove maleducat que acaba de fer una gamberrada, que acaba de faltar al respecte a un professor o de robar alguna cosa. Riu provocador, feliç per trencar les normes, les lleis, per posar a prova fins on pot arribar, reafirmant-se com algú especial per provocar. La vida ja el posarà a lloc, suposo, però aquests casos sempre et deixen mal cos.

I el que més por fa és que tanta gent no ho vegi com una agressió, i que els agressors ho trobin una cosa divertida. Va passar el mateix amb els tocaments del jugador del Celta Hugo Mallo a la dona que fa de mascota a l'Espanyol. L'escena era tan surrealista que la reacció de molta gent era bromejar, riure i no entendre que a dins de la mascota hi havia una dona agredida. Segurament que Mallo va fer broma amb els seus companys, després. "Sabeu què he fet?", potser va dir. O potser, com els joves de Vallecas, tot va néixer amb el típic "A que no t'atreveixes...".

L'origen sol ser aquest. Grups d'homes que es posen a prova i que creuen que poden humiliar altres persones i i jugar amb elles per divertir-se, sense empatitzar-hi. Els fa gràcia humiliar una dona a dins d'una mascota o un jugador rival recorrent als tòpics ancestrals sobre els nostres culs. Les mateixes bromes que han fet generacions i generacions d'homes masclistes, que es creien amb el dret de tocar i bromejar sobre culs. Una cosa és poder fer broma sobre gairebé tot i una altra de diferent que davant de certs fets la teva única reacció sigui riure. Aquesta gent encara existeix. La reconeixereu fàcilment en els comentaris a les xarxes: "No n'hi ha per a tant", diran. I hauran rigut amb els mems i les bromes que circulen. Els fa gràcia que algú fiqui el dit al cul d'algú altre. És exactament on deuen tenir el cap ells: al cul.