Futbol
Esports 06/06/2021

Xavi Estrada Fernàndez: "Els meus fills no tenen culpa de res i també reben bastonades"

6 min
L'àrbitre Xavi Estrada Fernàndez, escoltant la protesta de Luis Suárez durant un partit de l'Atlètic de Madrid
Disponible en:

Esplugues de LlobregatXavi Estrada Fernàndez (Lleida, 1976) jugava a futbol sala quan un dia un amic àrbitre li va proposar que provés de dirigir partits. El que era "un hobby per guanyar quatre duros extra" va acabar convertint-se en la feina de la seva vida. El 2009 pujava a Primera i dotze anys després, el 22 de maig, en un Llevant-Cadis, va dirigir el seu últim partit.

I ara què farà?

— Seguiré vinculat al futbol. M’han convidat a formar part dels àrbitres de VAR, un cos específic que es crea a partir de la temporada vinent per tal que hi hagi dos grups diferenciats, els àrbitres de camp i els del videoarbitratge. Busquem més qualitat, no tant en la presa de decisions sinó en les interpretacions. Que sigui més consistent i eficient. Crec que serà un bon canvi.

Es va poder acomiadar en un Llevant-Cadis. Dels pocs partits que van tenir públic.

— Ho vaig agrair en aquell moment i ho agrairé quan tingui més perspectiva. Ha sigut un any molt difícil per la pandèmia, però almenys dir adeu amb aficionats, encara que només fossin 5.000. I sobretot, amb la família al camp. Això és el que t’emportes.

Sempre hauria jurat que un àrbitre vivia millor sense públic. Sempre els toca el rebre.

— Mira, amb el virus vaig pensar-ho, que podríem treballar millor, que estaríem més centrats. Però al cap de tres o quatre mesos vam veure que era molt antinatural. El futbol són sensacions. I a mi em cal el públic perquè et fa estar dins del partit. Estàs més centrat.

En què ha variat l’arbitratge sense aficionats?

— En la presa de decisions, tot queda igual. Però sí que s’han hagut de gestionar situacions que abans passaven del tot desapercebudes, com són els comentaris que fan els entrenadors, els jugadors, els que estan a la banqueta... Ara es detecten més les protestes, els insults. Els jugadors han sigut els primers sorpresos en això.

Com es conviu amb la pressió dels partits?

— Genial. Brutal. Necessària. Quan aprens a gaudir al terreny de joc, ho vius així. Però per això hi ha un procés. Mentiria si digués que he gaudit des del primer moment. Cal experiència, pràctica... Com el doctor que fa la primera operació o la número cent. Gestionar la pressió implica gestionar-te tu mateix. Per això em sap especialment greu plegar ara, perquè em sento molt bé. Tinc 45 anys i em sento jove.

I amb les crítiques?

— A nivell mediàtic no en som immunes, això és evident. Però a nivell del col·lectiu, el Comitè té prou mecanismes per ser un ens independent en aquest sentit. Jo, per exemple, desconec si algun club s’ha queixat de mi o no. A banda que no cal tot això. Un àrbitre ja ho sap quan s’ha equivocat, i és el primer a qui li sap greu. I més ara, que amb el VAR te n’assabentes de seguida si hi ha hagut algun error o no. Hem de partir de la base que sempre hi haurà errors. El 100% d’efectivitat és impossible. També és clar que n’hi ha de molts tipus. Una cosa són les jugades grises, d’interpretació. Però hi ha situacions que no ens podem permetre, com xiular penals que han sigut clarament fora l’àrea, o errors tècnics...

En això el VAR els ajuda.

— Perquè saps al moment el veredicte sobre una jugada. Abans et venia un jugador a dir-te: "Ja ho veuràs a la tele, el penal que t’has menjat". Era cert? Potser sí. O potser no, només t’ho deia per fer-te dubtar. Avui amb el videoarbitratge ja saps què ha passat. Això per al futbol és bo. I també per a la gestió de l’àrbitre.

Però a mi, que veig el futbol des de la tribuna de premsa, em passa una cosa: en directe gairebé sempre estic d’acord amb l’àrbitre. En canvi, quan miro la jugada repetida, sovint tinc dubtes.

— Correcte. Hi ha moltes càmeres en un camp, i cap té el teu punt de vista. Si comencem a mirar diferents imatges, les congelem..., estem perdent el dinamisme i el context del partit. I llavors pot passar que una jugada que al camp s’ha interpretat com a falta, després pot semblar de vermella. No podem perdre de vista que el futbol és un esport de contacte. No el podem analitzar fotograma per fotograma.

Parlant de polèmiques, ¿som justos els mitjans amb els àrbitres?

— És una bona pregunta... No conec al detall el vostre ofici, però a vegades no saps si s’intenta transmetre una informació o una interpretació. Crec que costa empatitzar amb l’àrbitre com a algú que està realitzant una activitat. Vivim en una societat on sembla que el que valgui és el titular o qui la diu més grossa. A les xarxes socials es veu molt. Penso que hi ha grans professionals i d’altres que només viuen del xou, que els és igual el tema personal, o que darrere d’aquell àrbitre hi ha una família. Els fills no tenen culpa de res i resulta que també reben moltes bastonades. Per no parlar de les moltes amenaces que rebem.

De quin tipus?

— Amenaces de mort, per exemple. És un tema molt seriós, sí, que sovint es dona a través de les xarxes socials. Amenaces cap a nosaltres o cap als nostres fills. És un fet intolerable. Als jugadors també els passa, eh? Els del United, després de la final de l’Europa League, en van rebre. Penso que això s’ha de denunciar. Cal ser taxatiu. Són límits que no es poden traspassar.

Ha arribat a tenir por?

— Al principi sí que en tens més, perquè pateixes per la teva integritat física. Al final ja no tant. Si alguna cosa m’ha donat l’arbitratge és molta experiència en aquest sentit.

Darrerament al Bernabéu, abans ho feia per alguns camps de Regional...

— Quan arribes la món professional, el bagatge del futbol territorial t’ajuda moltíssim. Primer, a gestionar-te a tu mateix. Anècdotes? En tinc moltíssimes! Començant per quedar-me 40 minuts en un vestidor esperant la policia per poder sortir. Quan estava al futbol territorial no hi havia WhatsApp! De fet, amb prou feines hi havia mòbil. Per mi, tenir telèfon va ser com tenir un salvavides a sobre.

Alguna anècdota que li vingui al cap?

— No diré noms. Va ser en un camp que ja sabia que era calent. Hi vaig anar amb qui avui és la meva dona. Vaig demanar que em deixés a l’entrada del poble i vaig fer els últims centenars de metres caminant. Mentrestant, ella seguia amb el cotxe fins al camp. Així ningú la relacionava amb mi i seguia el partit des de la graderia com una aficionada més. Com ja m’imaginava, el partit va ser difícil. Molt. Van haver de venir els Mossos i ho van fer amb un cotxe d’atestats. Recordo que em van preguntar si em sabia greu pujar a la furgoneta. Greu? El que volia era que em traguessin d’allà! Al final em van acompanyar fins al poble del costat, on m’esperava la meva dona amb el cotxe.

Molt em temo que avui en dia encara passen situacions d’aquestes.

— Això és el que em sap greu. Que han passat 25 anys i segueixen passant coses d’aquestes. I havent canviat el context. Avui tothom va amb mòbil, ho pot gravar i ho pot penjar a tot arreu. I malgrat tot hi ha gent a qui li és igual participar-hi. I penses: "Ostres, si ho fan amb una càmera al davant, què passava abans?" Per mi és clau la paraula educació. Aquestes actituds s’han d'erradicar.

No creu que els jugadors també hi tenen part de culpa? En comparació amb altres esports, se’ls respecta molt poc.

— Correcte. Perquè ha acabat sent una cosa cultural, molt arrelada a la nostra societat. Per mi es tracta de canviar el focus. Estem mirant el futbol professional o el futbol d’adults, però aquí ja hem fet tard. Penso que és una cosa que s’ha de treballar al futbol base, a les escoles de formació, als clubs... Per mi, insisteixo, és bàsica la paraula educació. Si ensenyem els petits a jugar i a tractar tots els agents de l’esport amb respecte, de grans ens estalviarem moltes d’aquestes situacions.

L’arbitratge també evoluciona?

— I tant! Jo vaig començar la temporada 96/97 i el que hi havia llavors no té res a veure amb ara. Jo ho concebo com a molt diferent. El primer canvi és físic. Avui passem unes proves molt exigents, tant els que som internacionals com els que no. I només cal veure-ho, que tenim una línia molt atlètica. Va ser un pas molt important. Calia adaptar-nos a les exigències de la competició, per imatge i per estar a prop de la jugada. És obvi, com menys cansat arribes al final del partit, millors decisions pots prendre. Tot està molt més controlat.

Vostè només arbitrava o feia altres feines?

— En paral·lel a l’arbitratge he fet molta formació. A nivell laboral estava treballant a l’administració com a tècnic de joventut quan vaig pujar a Primera, el 2009. Ho vaig seguir compaginant fins al 2012, quan va néixer el meu primer fill. Llavors vaig decidir deixar-ho perquè no era ni pràctic ni saludable. No podia estar a tot arreu. Tampoc tenia temps per mi. Va ser una decisió familiar, apostar únicament per l’arbitratge sabent que aleshores no teníem un contracte professional. Era una incertesa. Per sort, el temps em va donar la raó.

Té alguna espineta clavada?

— Si ho dius per no haver xiulat cap final de Champions, doncs home, esclar que m’hauria agradat. Però soc molt conscient que no és fàcil. No competeixo contra mi, sinó contra tots els altres àrbitres. A Catalunya som 2.000. A Espanya n’hi ha 14.000. I jo he estat entre els 20 millors àrbitres espanyols. Per mi és un orgull.

stats