El model de l’Eurolliga, un mirall de difícil adaptació

BarcelonaEl palmarès del bàsquet té dos campions europeus l’any 2001. El Virtus de Bolonya, que va superar el Baskonia a la final, es va endur el títol de l’Eurolliga, mentre que el Maccabi, que es va imposar al Panathinaikòs, va celebrar la Suprolliga, un torneig paral·lel organitzat per la federació internacional (FIBA) que va passar força desapercebut. L’esperpent tan sols va durar un any i la competició dissenyada pels clubs va ser la que va perdurar en el temps. 

La creació de l’Eurolliga de bàsquet va superar les mateixes amenaces a les quals ara s’enfronta la Superlliga de futbol. “Si els clubs es mouen al marge de la FIBA i de les federacions nacionals, els seus jugadors quedaran fora de les competicions internacionals, inclosos els Jocs Olímpics, els Mundials i els Europeus”, va assegurava Borislav Stankovic, l’aleshores secretari general de la FIBA. L’amenaça mai va arribar a complir-se. El nou projecte va arrencar amb el suport de Telefónica, fet que va provocar que els ingressos pels drets audiovisuals pràcticament es dupliquessin.

Quan va perdre el control de la màxima competició europea, la FIBA va seduir clubs com el Maccabi, el Panathinaikòs, l’Efes o el CSKA amb un augment inesperat dels seus ingressos, però el projecte oficialista no va collar i va trigar ben poc a integrar-se a l’Eurolliga impulsada pels clubs díscols. La creació d’una nova competició que trencava amb el model establert dins de l’àmbit federatiu i era pionera en la gestió totalment privada, va ser sonada.

Més partits entre els millors

Tres lustres després, l’any 2015, la FIBA va intentar recuperar el protagonisme perdut amb la Champions League, una competició que no ha aconseguit seduir els equips de primera fila. La resposta de l’Eurolliga va ser un contracte molt lucratiu amb la multinacional esportiva IMG. La FIBA també va posar en marxa unes finestres de seleccions que, tot i la reedició de les amenaces, es disputen sense la participació dels jugadors d’una Eurolliga que no modifica el seu calendari. L’esperit disruptiu de l’organització amb seu a Barcelona és constant. Aquesta temporada va decidir canviar el sistema de repartiment d’ingressos i va augmentar els vinculats als drets televisius, que van pujar d’un 54% a un 79%, en detriment del percentatge vinculat als resultats esportius (21%).

Jordi Bertomeu, president executiu de l’Eurolliga, va avançar en una entrevista a l’ARA l’any 2014 quin era el seu objectiu final. “El model definitiu de l’Eurolliga ha de ser una Lliga Europea. Aquest és el dibuix final cap al qual hem d’anar. Com i quan hi arribarem no ho sabem. No podem posar una data, però és l’objectiu. Tot el que hem fet va en aquesta direcció, la d’incrementar el nombre de partits entre els millors equips”, va avançar.

Uns anys després, els clubs de futbol més rics d’Europa volien recórrer el mateix camí. “Per explicar-ho de manera senzilla, volem fer el mateix que en el bàsquet. L’Eurolliga tothom la veu amb normalitat. Els que tenen privilegis ens venen que, si ho fem, desapareixeran les lligues i que serà una competició tancada, quan en el bàsquet això no ha passat”, recorda Florentino Pérez, president del Madrid.

L’Eurolliga va estudiar la possibilitat de jugar en cap de setmana, però de moment sempre ho ha descartat. “Cal analitzar si això li convé o no, al bàsquet. El cap de setmana està molt ocupat per l’esport i no sé si podríem tenir la cobertura i l’assistència que volem tenir. No sé què passarà en el futur”, assegura Bertomeu.