Tenir dos fills al Mundial: "Soc el pare més orgullós del món"

"Soc el pare més orgullós i més feliç del món. El que sento aquests dies és una cosa que no es pot explicar amb les paraules", afirma Nikola Milinković (Sanski Most, 1968), exjugador del Lleida i pare de dos mundialistes amb Sèrbia: el porter Vanja (Torí) i el centrecampista Sergej (Lazio). "No sé si estic més nerviós quan el Sergej té la pilota als peus o quan l'equip contrari s'acosta a 20 o 30 metres de la porteria del Vanja", continua. Instal·lat a Viena, respon a la trucada de l'ARA poques hores abans del duel de l'última jornada de la fase de grups entre Sèrbia i Suïssa, divendres passat. Parla nerviós: sap que Sèrbia només passarà als vuitens de final si guanya. Explica que si passen ronda volarà cap a Qatar i obrirà una ampolla de vi: "Aquí tinc unes 20 o 30 ampolles de Rioja. I a Sèrbia més de 50. M'agrada molt. Sempre que vinc a Espanya torno carregat d'ampolles". Però l'ampolla de divendres va quedar al rebost: Sèrbia va perdre i va quedar eliminada.

Milinković, ahir davanter i avui col·laborador de dues agències de futbolistes, parla amb una veu ronca, de fumador. Ja fumava quan jugava. Rient, admet que Mané, entrenador seu a Lleida, el va enxampar un o dos cops fumant per la ciutat. Passejant? "No, passejant no. Perquè amb 54 anys mai m'he encès un cigarro al carrer. No puc fumar i caminar". Diu que va ser molt feliç a la Terra Ferma: "Són records bonics. Són dos anys que no oblidaré mai". Va marcar 14 gols en 74 partits amb el Lleida, en dos cursos: 1993-1994 i 1994-1995. La temporada 1993-1994, la segona i última del club a Primera, va ser el pitxitxi del Lleida amb sis dianes. No va marcar ni en el triomf contra el Barça al Camp Nou ni en la victòria contra el Madrid a Lleida, però va jugar aquells dos partits. "Quan parlo amb els meus fills o amb gent del món del futbol sempre dic que soc un dels pocs exjugadors que poden dir que han guanyat el Barça al Camp Nou. No passa gaire sovint. I encara n'estic més orgullós perquè va ser a l'època de Cruyff", destaca.

El Sergej va néixer a Lleida; el Vanja, a Ourense

El Sergej, migcampista valorat en 60 milions d'euros a Transfermarkt, va néixer a Lleida el 27 de febrer del 1995, just un dia després d'una victòria a Toledo. "Al nostre país, quan neix un fill és una festa. L'endemà vaig portar whisky i vi i uns 50 puros amb el nom del Sergej al vestidor. M'havien dit que era una tradició a Sèrbia, però, esclar, no era vàlida per al vestidor. El Mané em va dir: «Milo, què fas?» i em va explicar que això s'havia de fer a casa o en un restaurant. «Aquí no es pot fer»", explica rient.

Continua: "Just després que naixés el Sergej i miressin que tenia tots els dits de les mans i dels peus, vaig sortir al passadís. A fora m'estaven esperant tres amics. Em van treure la roba. Em vaig quedar en calçotets. A Sèrbia, quan neix un fill, es llença la roba del pare. No es llença, de fet, es trenca. Jo en aquell moment patia per si el metge trucava a la policia, però, per sort, havia treballat deu anys a Alemanya i ja coneixia la gent dels Balcans. Jo ja tenia més roba preparada al cotxe perquè sabia que passaria". "Quan va néixer el Vanja potser tenia 30 mudes al cotxe", afegeix fent broma.

El Vanja va néixer a Ourense, a Galícia, el 1997, quan Milinković jugava al Chaves portuguès. Tant el Sergej com el Vanja, titulars en els tres partits jugats a Qatar, tenen la doble nacionalitat. Dels 26 serbis convocats pel Mundial, són els dos únics que tenen dos cognoms: perquè a Espanya els nens es registren amb els cognoms del pare i la mare, mentre que a Sèrbia només es porta el del pare. Els seus dos cognoms, Milinković pel Nikola i Savić per la Milana, exprofessional del bàsquet, estan units per un guionet perquè a Sèrbia no es concep un nom amb dos cognoms.

La seva veu sona encara més greu quan parla de la guerra dels Balcans: "No m'agrada parlar d'aquest tema perquè allà ho vaig perdre tot. Des de l'any 90 no he pogut tornar a la casa on vaig néixer, a Sanski Most. Ja han passat 32 anys. Ningú em posarà una pistola al cap si hi vaig, però ja no coneixeré ningú". Són les cicatrius de la guerra. "El meu pare sempre deia, i diu, que tu has de mirar l'home. No has de mirar el seu nom o el seu cognom, ni si és musulmà, croat, eslovè o montenegrí. Només has de mirar si pots parlar amb ell o no", remarca.

Fill d'una terra que va sagnar i plorar molt, no li costa gaire trobar una excusa per encetar un Rioja. I menys des que ha nascut la Irina, la seva primera neta. "Soc l'avi més feliç del món", proclama. És dels que veuen el got mig ple, d'aigua o de vi: "A Lleida hi ha molta boira. Però entres al cotxe, condueixes 15 minuts i ja veus el sol".