De l'infern a la glòria: totes les cicatrius de Messi amb l'Argentina

Barcelona"Se terminó para mí la selección. Lo busqué, era lo que más deseaba, y no se dio”. 27 de juny del 2016. Leo Messi acabava de perdre la seva quarta final, la tercera seguida, amb l'Argentina. Constantment qüestionat al seu país, sempre comparat amb Maradona, explotava als seus 29 anys. A Barcelona (i a tot Europa) ningú dubtava d'un futbolista extraordinari que acaparava Pilotes d'Or i tots els èxits possibles amb el Barça, el seu Barça. Però quan es posava la samarreta de l'albiceleste, Messi canviava el rictus: del lideratge i els asados a Castelldefels, passava a les crítiques i la pressió visceral de la premsa argentina. Aquell 27 de juny del 2016 va anunciar el seu comiat pocs minuts després d'haver fallat un llançament de penal en la tanda contra la selecció de Xile a la final de la Copa Amèrica. En l'edició centenària del campionat, els llançaments marrats del 10 i de Biglia van frustrar-los després d'un empat sense gols.

"Deseaba más que ninguno un título con la selección y lamentablemente no se me dió", insistiria Messi en una zona mixta commoguda i atapeïda de periodistes. Abans del partit ja hi havia hagut rumors que podria abandonar, però ningú s'havia atrevit a dir-ho gaire fort. Semblava impensable. Però va arribar la derrota i les demolidores paraules de Messi. El seu missatge de comiat no va ser entre llàgrimes: les havia gastat totes, desconsolat, damunt la gespa. Per contra, sí que se li va escapar un petit somriure, nerviós i desencaixat, gairebé irònic, quan va remetre a les quatre finals perdudes –tres de la Copa Amèrica (2007, 2015 i 2016) i una del Mundial (2014)– que li feien tirar la tovallola. Aquell futbolista meravellós que "tenia el millor del carrer argentí i el millor de l'acadèmia del Barça", segons Jorge Valdano, sentia que una nova cicatriu amb l'Argentina ja era massa dolor.

Les cicatrius de les quatre finals perdudes

Copa Amèrica (2007)

El camí erràtic de Messi en les finals va començar el 2007. En una selecció plagada de jugadors contrastats com Riquelme, Aimar, Verón o Tévez, el davanter de Rosario jugaria com a titular la seva primera final amb l'albiceleste. Amb el 18 a l'esquena, va veure com un Brasil en plena reconstrucció –la seva principal estrella llavors era Robinho– els atropellava en la final (3-0) amb gols de Baptista, Ayala (en pròpia) i Dani Alves.

Mundial (2014)

No seria fins al Mundial del Brasil del 2014, després de set anys entomant les dures crítiques de la premsa del seu país pel seu rendiment desigual entre el Barça i la selecció, que Messi tornaria a guiar l'Argentina al duel decisiu. Sota les ordres del difunt Sabella, un gol a la pròrroga de l'alemany Götze el va privar del cobdiciat guardó. Llavors, ja era el líder indiscutible d'un equip que encara comptava amb històrics com Mascherano.

Copa Amèrica (2015)

La seva pell, però, encara s'hauria d'endurir amb dues patacades més. Totes dues contra Xile, amb un desenllaç similar, a la tanda de penals. En la final del 2015, amb empat a zero després del temps reglamentari i la pròrroga, Messi va marcar el primer llançament, però les errades d'Higuaín i Banega acabarien condemnant l'Argentina.

Copa Amèrica (2016)

L'any següent es jugaria una nova Copa Amèrica, amb motiu del centenari de la competició. Un nou relat cruel en la final va acabar abocant Messi a la renúncia. No n'hi havia prou amb ser el màxim golejador històric (llavors acumulava 55 gols amb l'Argentina), ni tampoc amb les cinc dianes en cinc partits que havien dut la seva nació a una nova final: el desenllaç cruel de fallar un penal –el va xutar per damunt del travesser– va esquinçar-li l'ànim en mil bocins.

El retorn i un desenllaç feliç

El seu comiat duraria gairebé una cinquantena de dies. La premsa argentina, la mateixa que anys enrere s'havia qüestionat de forma burleta si Messi no s'hauria d'haver nacionalitzat espanyol i així tindria un Mundial, va acarnissar-se amb ell. L'afició, però, es va mobilitzar per demanar el seu retorn organitzant, fins i tot, concentracions a Buenos Aires. 45 dies després del seu adeu més dolorós amb l'albiceleste, tornava a una convocatòria citat pel tècnic Edgardo Patón Bauza. "Amo demasiado a mi país y a esta camiseta”, declarava Messi en un comunicat.

Pel camí, encara quedaria l'eliminació a vuitens contra França (4-3) al Mundial de Rússia del 2018. Seria l'última cara llarga de Messi amb el seu país en una gran cita. L'eliminació es cobraria Sampaoli del càrrec i impulsaria Scaloni, primer com a interí, a la banqueta. La resta ja és història.

L'Argentina, capitanejada pel 10, guanyaria la Copa Amèrica del 2021 en una final històrica contra el Brasil a Maracanã (1-0) amb gol de Di María. Un any després, en un indret tan insòlit i artificiós com Qatar, Messi es convertiria, d'una vegada per totes, en el rei del futbol. El trofeu ja és a Buenos Aires, on tothom ja l'estima i on Scaloni, aquell seleccionador del qual Maradona va arribar a dir que "no servia ni per dirigir el trànsit", s'ha convertit en una llegenda. A Messi ja no li pesen les cicatrius de les finals perdudes.