Esports  /  Futbol Masculí 21/06/2021

"No és una espina, és una espasa"

El Girona ha perdut les quatre finals del 'play-off' que ha disputat, tres amb la tornada a Montilivi

3 min
Un aficionat del Girona, plorant després de perdre l'ascens

Durant la pandèmia, al lateral de l’estadi de Vallecas s’hi ha exhibit una pancarta gegant amb el lema “Mai us oblidarem”, acompanyat d’un crespó negre. La frase prenia més sentit que mai en la celebració de l’ascens per part dels futbolistes madrilenys. La majoria recordaven emocionats els familiars o coneguts que havien perdut per culpa del covid, alguns fins i tot amb samarretes personalitzades. Les llàgrimes d’alegria es barrejaven amb les d’emoció d’un equip que, contra pronòstic, donava la volta al marcador i acabava pujant a Primera Divisió.

Tot el contrari del Girona. Jugadors, cos tècnic, directiva i aficionats s’estiraven els cabells de veure com, una vegada més, es quedaven sense l’ascens que tenien a tocar. Una nit fatídica. L’enèsima a Montilivi. Aquesta vegada, fins i tot, més clara que les altres dues finals que havien perdut. Contra l’Osasuna, el 2016, perquè havien perdut el partit d’anada al Sadar. L’any passat, havien empatat sense gols al camp de l’Elx. Aquest cop, en canvi, havien guanyat a Vallecas. “En 10 mesos he tingut dues finals amb el Girona i les he perdut. No és una espina, és una espasa. És molt cruel per tot el que hem viscut. Estic convençut que ens aixecarem i que en sortirem més forts”, comentava Francisco, l’entrenador del Girona.

El camp no és talismà

Per segona vegada aquesta la temporada, després de les semifinals del play-off, Montilivi tenia espectadors. Tan sols 1.500, però que es multiplicaven a l’exterior del recinte, de gironins que confiaven en trencar la malastrugança de les finals al seu estadi. En un extrem, una reixa descoberta permetia veure el partit, i una munió de gent, amb megàfon inclòs, s’encarregava de donar ànims extres als seus jugadors. Tot va ser en va en una nit que va començar a torçar-se al minut 7, amb el primer gol dels visitants. Francisco posava cara de pomes agres perquè veia com Iraola, el seu homòleg a la banqueta del Rayo, havia estudiat, llegit i entès perfectament què calia fer. I li va guanyar la partida clarament. “Vull felicitar-los. Nosaltres ho hem intentat de totes les maneres. A la segona part el partit s’ha anat aturant molt i ens ha costat. Hem tingut ocasions i no les hem materialitzat”, afegia el tècnic local.

Les paraules de Francisco es feien extensibles a tot l’equip, a qui ni tan sols li van quedar forces per protestar a l’àrbitre per com havia gestionat el segon temps ni, sobretot, el penal no xiulat al minut 85. El Rayo havia tirat d’ofici, perdent temps, a vegades exageradament, especialment després de l’expulsió. I els jugadors del Girona començaven a enfonsar-se. Els fantasmes del passat van poder més que la il·lusió de tornar a la màxima categoria.

El plaer de quedar sisè

El play-off el juguen els equips que han quedat entre la tercera i la sisena posició. I, curiosament, en els últims vuit anys tan sols una vegada ha pujat l’equip més ben classificat. En quatre de les darreres vuit edicions ha aconseguit l’ascens el club que havia finalitzat sisè la fase regular. I, coses de la vida, el Girona ha jugat les seves últimes tres finals contra aquests rivals. Sempre amb la tornada a casa. El factor camp no ha sigut suficient per saltar el mur. Montilivi, amb espectadors o sense, no ha sigut l’estadi talismà que necessitava l’equip per tornar a estar entre els 20 millors de la Lliga.

stats