L’última vida extra del Madrid l’acosta a la tretzena
Els blancs viuen al límit de l’eliminació contra un Bayern que torna a estar desencertat de cara a porteria
BarcelonaLa final de la tretzena. Això és el que quedarà quan els altaveus madridistes comencin la claca habitual de cada Champions. Ni rastre de l’angoixa viscuda, una altra nit europea, al Santiago Bernabéu. Ni una paraula, tampoc, de la greu errada arbitral -que es va menjar un penal claríssim per mans de Marcelo dins l’àrea- que ja incendiava els mitjans alemanys ahir a la nit. Darrere del soroll mediàtic quedarà que el Reial Madrid repetirà presència a la final de la màxima competició europea i que tindrà a l’abast coronar-se com a campió per tercera vegada consecutiva.
La fita, que no deixa de ser gegantina, es va aconseguir amb grisor, en un exercici de resistència que va tornar a tenir en Keylor Navas un dels grans protagonistes de la nit. Amb més patiment, fins i tot, que contra la Juve als quarts de final, l’equip de Zidane va aconseguir eliminar el Bayern Munic, després d’un agònic empat a dos que el va tenir, molts minuts, a un gol del KO. De fet, com havia passat en la tornada amb el conjunt italià, els blancs encara no s’havien situat damunt la gespa que ja havien encaixat un 0-1, obra de Kimmich, que va inquietar el Bernabéu.
El Madrid va haver de tirar d’experiència, la que havia acumulat en rondes anteriors, per pair el cop i fer veure que dominava la situació. El Bayern hi va començar a posar joc i ritme, i va anar directe al forat que va detectar en la defensa madridista, on Lucas Vázquez competia -i patia- per suplir la baixa de Carvajal. A través de Ribéry i Alaba, que va obligar Modric a viure al costat del seu improvisat lateral, el Bayern va anar arraconant un Madrid tremolós i insegur. Al mig, Thiago i Tolisso empenyien endavant un equip que filtrava passades constantment al cor de l’àrea per a James, Müller i Lewandowski.
El perill del partit eren els riscos que havia d’assumir el Bayern, que des del primer moment va interpretar que la tornada li reclamava vertigen. Era el context que afavoria les cavalcades blanques, a través de Cristiano i Benzema. El francès va ser la gran novetat de l’onze i va acabar sent el gran encert de Zidane. El nou blanc va empatar les coses, de cap a centrada de Marcelo, per calmar els ànims madrilenys i, en la primera acció de la represa, va aprofitar una errada inexplicable del porter del Bayern per tornar a guanyar un marge de dos gols.
El Bayern va quedar molt tocat després de la badada absurda d’Ulreich i va trigar ben bé quinze minuts a tornar a engegar la maquinària ofensiva. Quan la va activar, però, va tornar a exhibir el potencial generador de l’anada a Munic, amb arribades constants a l’àrea. El coratge dels centrals madridistes -sempre al límit de la falta, sobretot Ramos, que se les va tenir sistemàticament amb Lewandowski- i la falta de punteria bavaresa va endarrerir el 2-2, fins que James Rodríguez va poder batre Keylor a falta de mitja hora.
S’ensumava el nerviosisme al Bernabéu. Per molt que el feu madridista s’estigui habituant a unes prestacions inestables del seu equip a casa, va confiar en l’efecte intimidador que manté i va creuar els dits. El Madrid va saber passar la maroma de l’empat, esgotant cada cartutx entre contracops i gestionant el temps i les faltes. L’exercici de supervivència dels blancs va tornar a ser majúscul i els va valer una plaça a Kíev, on el 26 de maig tenen una cita contra el Liverpool o el Roma.
