El Girona i l'Espanyol regalen un derbi preciós però sense gols

GironaSi algú esperava que el Girona i l'Espanyol mantinguessin les formes, s'equivocava. El derbi català va ser un regal per als ulls dels aficionats: un duel obert en què va poder passar qualsevol cosa. De fet, és incomprensible que s'acabés sense gols (0-0). Les revolucions van anar al límit, amb situacions boges d'anada i tornada que feien saltar els cors d'un costat i de l'altre. No va haver-hi cap mena de treva. Amb aquest empat, el Girona abandona provisionalment l'últim lloc i l'Espanyol manté la bona dinàmica.

Els gironins van oblidar els dubtes al vestidor, els blanc-i-blaus no van refiar-se del favoritisme que se li suposava. Va ser una partida d'escacs entre Míchel Sánchez, en una posició feble a causa dels mals resultats, i Manolo González, el creient per qui la seva parròquia es llançaria per un precipici, si fes falta. El de Vallecas va sacsejar l'esquema i es va protegir amb un 3-5-2; el de Folgoso do Caurel, valent amb una alineació ofensiva que ja intuïa el que s'acabaria veient, donava clares instruccions d'anar per feina i buscar la profunditat i el joc directe amb els quals volia atacar els punts febles de la fràgil defensa local.

Va ser l'Espanyol qui, des de l'autoritat que li dona ocupar posició de Lliga de Campions, va tenir les ocasions més clares en el primer acte d'una funció excepcional. Va topar un munt de vegades amb Gazzaniga, el porter amb més personalitat que ha passat per Montilivi. Com més qüestionat ha estat, més bé ha respost. També hi ha ajudat veure-li les orelles al llop amb el fitxatge de Livakovic. El croat, però, haurà d'esperar.

Gazzaniga, sobretot, va fer-se gran davant Dolan i Roberto. El duel entre l'ariet andalús i el brasiler Vitor Reis va ser la gran lluita del derbi. Roberto, bregat en mil batalles, guanya en experiència i picardia el central, que amb prou feines està fent els seus primers passos a l'elit, però que no només no es va arrugar, sinó que es va treure la mala fama que l'acompanyava d'estar massa verd i tendre. Reis, ajudat pel fet que Míchel li va situar Francés i Blind just als costats, ben a prop, va saber interpretar molt bé quan fer un pas endavant, quan no fer-lo i com intimidar el punta de l'Espanyol. Roberto, al mateix temps, oferia solucions perquè Pere Milla aprofités l'espai que ell no podia ocupar. És un equip molt ben treballat, el perico.

A l'altra banda, el Girona, la imatge del qual surt reforçada aquesta setmana, va entendre de pressa que o reaccionava o l'Espanyol, que va sortir millor, se'l cruspiria. Calia igualar l'impuls i resulta que el va multiplicar. Per dins o per fora, els gironins van generar força situacions de perill als voltants de Dmitrovic. El serbi va volar per desviar un xut d'Iván Martín des de la frontal i va tapar bé un dos contra un, ja al segon temps, entre Portu i Vanat, en el qual va ser fonamental el sacrifici defensiu de Dolan. Més tard el porter gairebé es va fer un embolic amb els peus, però els seus companys li van salvar els mobles. Com al principi, refusant amb eficiència xuts del mateix Portu i d'Ounahi. El marroquí, contagiat del seu gran partit a la Catedral, va tornar a ensenyar que té talent de sobra per ser diferencial. Encara ha de polir que en algunes situacions s'agradi massa.

Cap incident a la graderia

El derbi era preciós, el temps volava i a les graderies tothom gaudia. Cap incident a lamentar entre els aficionats, que més enllà de quatre crits van tenir un comportament exquisit. Els suplents escalfaven a la banda quiets, perquè no podien apartar la vista de la gespa. El Girona va semblar sortir millor del descans, però l'Espanyol en cap moment va deixar que s'ho cregués massa: Romero, en dues internades molt seguides, va flirtejar amb el gol, però no va estar encertat. També Pere Milla, altre cop. Tan significatiu com l'esprint final local. Cap dels dos conjunts va defensar el punt, cosa que els honora. El que van defensar és el prestigi del futbol català: és un luxe tenir un espectacle de màxim nivell com aquest a casa nostra.