Tres minuts per canviar la història: arriba la gran hora de l'esquí de muntanya als Jocs

BarcelonaEra el febrer de l'any 2008. A la frontera entre Suïssa i França, a les faldes de Dents-du Midi, es feia una exigent prova de la Copa del món d'esquí de muntanya, la Valerette Altiski. Aquell dia, per primer cop un esquiador nascut a Espanya es va imposar per davant dels grans dominadors, aquells nascuts als Alps. Aquell jove que va derrotar francesos, italians i suïssos es deia Kilian Jornet, el més ràpid en un recorregut molt exigent on va invertir gairebé dues hores per acabar-lo.

18 anys més tard, l'esquí de muntanya, també conegut com skimo, debuta com a prova olímpica amb tres catalans i una andalusa amb moltes opcions de pujar al podi. La prova olímpica poc té a veure amb aquella prova de tants quilòmetres que va guanyar Jornet, ja que és un recorregut on es fa tot en esprint en uns tres minuts: es puja uns 700 metres muntanya amunt esquiant en un circuit on cal vorejar unes estructures que eviten anar recte, després un tram d'escales on cal anar a peu posant-se els esquis a l'esquena, i després un ràpid descens fins a l'arribada, amb un moment important just abans de la baixada, quan cal arrencar-se les conegudes "pells de foca" dels esquís, una material que ajuda en l'ascens però no en la baixada. "Quan et treus els esquís o et treus les pells de foca, pots perdre segons claus" explica el banyolí Oriol Cardona, un dels grans favorits. Un recorregut de tres minuts que poden canviar-ho tot si Cardona, Ot Ferrer, Maria Costa o la granadina Ana Alonso aconsegueixen medalla. En aquests Jocs, la delegació espanyola no porta cap medalla. I l'esport català, en més d'un segle, només té una medalla olímpica d'hivern, aquella de Queralt Castellet en snowboard fa quatre anys. Als Jocs d'Hivern, Espanya només ha guanyat un or en un llunyà 1972 amb Paquito Fernández Ochoa a l'esquí alpí.

El dia que pot canviar la història de l'esport català és fruit d'anys de feina. Per entendre l'èxit actual cal anar en aquella època, ara fa dues dècades, en què Kilian Jornet encara compaginava l'esquí de muntanya amb les curses a peu. Jornet va ser un dels joves seleccionats per entrar al centre de tecnificació d'esquí de muntanya que es va fundar el 1997 al Pirineu català gràcies a l'empenta de Jordi Canals, l'alpinista barceloní que després de participar en expedicions a l'Everest, va deixar-ho tot per cuidar l'skimo, esport del qual se n'havia enamorat. "En Kilian ens va marcar el camí, vam veure ràpidament que era especial. Ell ens va portar a la primera divisió d'aquest esport" sol explicar Canals. Els primers resultats van ser el triomf al campionat del món en categoria cadet el 2004 amb Jornet i Aleix Pubill com a protagonistes. El 2007, Kilian Jornet, Mireia Miró i Marc Pinsach van triomfar a l'europeu juvenil del 2007 en la categoria de relleus.

Va ser clau un acord amb les autoritats franceses per permetre a aquells joves, com Jornet, que poguessin estudiar i entrenar al centre de Font-romeu, a 1.800 metres. Un primer grup de joves catalans travessava la frontera per anar a entrenar i millorar, sempre amb Kilian Jornet com a referència. El 2012, al centre de Font-romeu va entrar un jove de Banyoles, l'Oriol Cardona. "El recordo, ben jove, amb una gran capacitat de treballar, es veia que tenia caràcter", explica Jornet, qui fa poc va convidar Cardona a Noruega, on viu, per entrenar plegats i pujar cims, tal com es va veure en un documental de Televisió de Catalunya. "Les vegades que entrenava amb ell eren un aprenentatge brutal. M'ha aportat tot el seu coneixement viscut en primera persona. Pel que fa a tècnica i mentalitat esportiva és un geni. És una persona molt competitiva", diu Cardona, qui el 2014 ja era campió d'Europa juvenil.

En aquella època, l'Oriol no sabia que l'skimo seria olímpic. No sabia si s'hi podria dedicar, així que va estudiar Ciències de l'Activitat Física i de l'Esport i va fer d'ajudant forestal, mentre dedicava els mesos d'estiu, com en Kilian, a les curses de muntanya. Aficionat a tocar el piano, l'Oriol va arribar a l'esquí de muntanya gràcies al seu pare, en Joan, un amant de la muntanya que ha pujat dos cops l'Everest i portava els seus fills sempre que podia Pirineus amunt. De fet, en Joan va ser campió estatal d'esquí de muntanya, esport que també va practicar en Nil, germà gran de l'Oriol.

Durant anys, semblava que Cardona acabaria apostant per les curses de muntanya, com en Kilian Jornet. Però una notícia va canviar-ho tot. "Saber que l'esquí de muntanya seria olímpic va ser clau" explica el de Banyoles, qui arriba als Jocs conscient que s'espera molt d'ell, perquè és el vigent campió mundial. "Si no sabés gestionar la pressió, no hauria d'estar aquí", diu el banyolí, que competirà dissabte de nou a la final per parelles amb l'andalusa Ana Alonso, qui també busca medalla en la prova individual i ha protagonitzat una història de superació increïble, ja que el passat setembre baixava en bicicleta de Sierra Nevada quan un cotxe la va atropellar. Alonso es va trencar el lligament encreuat anterior del genoll esquerre i uns quants ossos. I amb molt d'esforç, ha pogut arribar a Bormio, pista on l'any passat, en una prova de la Copa del món al mateix circuit dels Jocs, el millor va ser Oriol Cardona.