Esports 04/08/2021

L'equip d'una fàbrica que va guanyar un or olímpic

L'èxit de la selecció femenina de voleibol del Japó als Jocs del 1964 va inspirar còmics, sèries de televisió i concursos

3 min
La final del torneig de voleibol del 1964 entre el Japó i la URSS

BarcelonaMés de 10.000 cartes. Kinuko Idagawa recorda que ella sola en va rebre més de 1.000, i no va ser la jugadora que en va rebre més. El 1964, la selecció japonesa de voleibol femenina s'havia proclamat campiona del món al derrotar a la final la soviètica. Un triomf que va ser notícia de portada al Japó, ja que el torneig, creat el 1952, l'havien guanyat sempre les soviètiques. I ara, per fi, algú havia pogut vèncer-les.

La major part de jugadores d'aquell equip havia decidit plegar, després de la final. Portaven una dècada jugant i patint. Moltes s'havien casat, algunes tenien fills, d'altres volien ser mares. I també tenien ganes de perdre de vista el seu entrenador, Hirofumi Daimatsu. Coincidint amb el triomf, però, es va saber que el voleibol seria per primer cop olímpic precisament als Jocs de Tòquio de 1964. Així que les jugadores van començar a rebre cartes de ciutadans demanant, per favor, si podien allargar la seva carrera. Ho van fer, esclar.

La seva aventura havia començat el 1953 a Kaizuka, una ciutat a prop d'Osaka. Els dirigents de la fàbrica de productes de plàstics i tèxtils Dai Nippon Spinning havien decidit crear un equip de voleibol femení. El Japó s'aixecava de les cendres de la guerra i s'entregava al capitalisme salvatge. I les fàbriques creaven equips esportius per als seus treballadors que amb el pas del temps, en molts casos, esdevindrien els clubs que han dominat el beisbol o el futbol japonès. També el voleibol. L'escollit per entrenar l'equip va ser Daimatsu, un jove que segurament no havia tornat del tot sencer de la Segona Guerra Mundial, on s'havia escapat per poc de la mort a la Xina, fugint de forma dramàtica durant mesos fins que va poder tornar a casa. Daimatsu va considerar que en dos anys, si entrenaven fort, les treballadores que s'havien apuntat a l'equip podien ser campiones del Japó. Reclutant algunes joves estudiants acabades de graduar va crear un equip, el Nichibo Kaizuka, que seria campió cinc cops consecutius, del 1954 al 1959. Tan bé ho feien que van passar a ser la columna vertebral de la selecció. Tant l'entrenador com les jugadores es canviaven de xandall i passaven de ser el Nichibo Kaizuka a ser la selecció en una època en què el voleibol estava dividit entre els països on es jugava amb 9 jugadores i els que ho feien amb 6. El Japó en tenia 9 i als Mundials es jugava amb 6. Així que Daimatsu va començar els entrenaments per canviar al sistema de 6. Uns entrenaments molt durs, que segurament avui en dia aixecarien polseguera, amb insults i cops de pilota violents a les jugadores perquè acceptessin el dolor.

La selecció es guanyaria el sobrenom de "les bruixes d'Orient" després de perdre només un partit en cinc anys. De mica en mica es van convertir en la inspiració per a milers de dones japoneses. Quan van arribar els Jocs, no van fallar i van guanyar la medalla d'or per davant de les soviètiques. El partit clau el van jugar amb la princesa Michiko a la graderia. Va ser ella qui les va felicitar quan, emocionades, van escoltar l'himne japonès. De les 12 jugadores que eren al podi, 10 formaven part del Nichibo Kaizuka. El seu triomf va posar tant de moda el voleibol que ràpidament se'n van fer còmics. Els anys 70 i 80, arribarien sèries de televisió molt populars inspirades en equips de voleibol femení. I tot, mentre les jugadores d'aquell equip tornaven a treballar a les fàbriques, orgulloses. Daimatsu, per cert, també deixaria el voleibol. Es va dedicar a la política i va ser escollit per entrar al Parlament. Les jugadores d'aquella època, reunides en un documental aquest any, en parlen amb respecte: ja se sap que al Japó les jerarquies són importants. Però semblen contentes d'haver-lo perdut de vista.

stats