Esports 22/07/2021

Tòquio, els Jocs Olímpics més estranys de la història

Sense espectadors i en estat d’alarma, la cita arriba just en ple debat sobre el moviment olímpic

6 min
Vista dels anells olímpics a Tòquio
Dossier Tòquio: guia dels Jocs més estranys Desplega
1.
Tòquio, els Jocs Olímpics més estranys de la història
2.
Tot el que has de saber dels Jocs Olímpics de Tòquio
3.
Tòquio, els jocs més paritaris
4.
Els dos Jocs Olímpics de Tòquio
5.
Test | Posa a prova els teus coneixements sobre els Jocs Olímpics!

BarcelonaUna setmana abans de l’inici dels Jocs de Tòquio, el president del Comitè Olímpic Internacional, l’alemany Thomas Bach, va aterrar al Japó conscient que arribava a un país on gairebé tres quartes parts de la població havia expressat el seu desig de cancel·lar definitivament la cita. Bach va ser rebut per supervivents de la bomba atòmica d’Hiroshima que l’acusaven de fer servir el dolor del poble japonès quan afirma que “els Jocs seran la sortida del túnel després de tants morts” i evitaran pèrdues econòmiques milionàries. No es pot dir que aterrés amb bon peu. En el seu primer discurs, va dir que confiava en la capacitat dels “xinesos” per organitzar tal com Déu mana la cita olímpica. Els traductors japonesos van intentar maquillar la seva errada, sense sort.

Els XXXII Jocs Olímpics d’Estiu són els “més estranys de la història del moviment olímpic”, tal com admet el vicepresident del COI, Pere Miró. Tant, que els Jocs del 2020 es fan el 2021. “La pandèmia ho ha alterat tot, però s’ha treballat per organitzar-los creant una bombolla segura per a tota la família olímpica”, explica. Mai abans en la història dels Jocs la cita s’havia posposat un any. Sí que s’havien cancel·lat edicions per culpa de conflictes bèl·lics, com li va passar a Tòquio el 1940, però moure els Jocs un any en el calendari és un fet mai vist. Tampoc s’havien vist mai uns Jocs sense espectadors, com finalment va anunciar el govern japonès ara fa una setmana. “La prioritat ha sigut evitar pèrdues econòmiques com sigui”, explica el periodista japonès Shingo Sugawara. “No podem oblidar els esportistes que porten anys entrenant i el dolor que hauria comportat deixar-los sense Jocs. No tot són diners”, es defensa Miró.

Un home mira l'estadi olímpic de Tòquio

Quan el Comitè Olímpic Japonès va decidir presentar la seva candidatura per ser seu dels Jocs d’Estiu del 2020, Tòquio ja venia de fracassar en la cursa per acollir la cita del 2016. Llavors la manca de suport de la població va ser evident. Però el terratrèmol i posterior tsunami a la regió de Fukushima, el 2011, va canviar-ho tot. Organitzar uns Jocs moderns podia servir com a símbol de renaixement després d’anys d’inflació econòmica i de veure com el gran veí, la Xina, s’anava fent cada cop més potent. El primer ministre Shinzo Abe va voler fer com el seu avi, Nobusuke Kishi, que era el cap de govern quan el 1964 Tòquio va ser la seu d’uns Jocs convertits en el símbol d’un nou Japó, capaç d’impressionar els occidentals amb els seus trens bala i edificis.

L’estiu del 2013 Tòquio aconseguia ser elegida seu per davant de Madrid i Istanbul, amb un gran suport tant de la població nipona com del moviment olímpic. “Apostar pel Japó era apostar per un estat seriós que podria oferir una imatge de modernitat a un moviment olímpic que necessitava reinterpretar-se, després de casos de corrupció i d’alguns Jocs on s’havia gastat massa, com a Rio de Janeiro”, explica el periodista britànic Andrew Jennings. Però el coronavirus va canviar-ho tot. “Ho estem vivint sense gaire il·lusió i amb molta ansietat”, admet Shingo Sugawara. “La sensació és que no estem a punt per organitzar aquests Jocs”, reconeix, i en aquest sentit recorda que menys del 15% de la població està vacunada. A la zona de Tòquio, el govern confia en tenir tota la població de més de 65 anys vacunada aquesta setmana, un ritme molt més baix que el d’Europa, per exemple. 

El pes dels drets televisius

La gran por dels japonesos és que els Jocs provoquin una nova onada de contagis, malgrat que el govern ha decretat l’estat d’alarma i ha prohibit, finalment, la presència d’espectadors. “El Japó és un país que s’estima molt els Jocs Olímpics, sempre els hem donat molt valor. Però recordo l’ambient els dies previs al Mundial de futbol del 2002, quan tot era una festa. I ara sembla un funeral”, admet Sugawara. Hiroshi Mikitani, el CEO del grup empresarial Rakuten, ha anat més enllà, i ha definit els Jocs com un “suïcidi col·lectiu”. Mikitatni critica durament el govern per no haver cancel·lat la cita. En els últims mesos, el govern de Yoshihide Suga, que el 2020 va agafar el relleu de Shinzo Abe, ha ignorat les peticions d’associacions de metges, científics i ciutadans perquè la cita olímpica fos cancel·lada de forma definitiva. No n’han fet cas. “Un cop es posi en marxa la competició la gent animarà els seus esportistes i no podem descartar que en millori la percepció”, admet Shugawara.

L'estadi olímpic de Tòquio

Cancel·lar els Jocs hauria suposat grans pèrdues econòmiques. “És un cas complex, ja que no es tracta només del contracte entre el COI i els organitzadors. Hi ha patrocinadors, televisions, proveïdors... Cancel·lar-ho hauria provocat una guerra històrica per cobrar les assegurances”, explica Jennings. Un informe de l’agència Reuters xifrava entre 2.000 i 3.000 milions d’euros les pèrdues en cas que se suspenguessin definitivament, una xifra mai vista abans en el món de l’esport. Si els organitzadors, malgrat tenir assegurances, haurien perdut molts diners, qui n'hauria sortit més mal parat és el mateix COI, perquè gairebé el 75% dels seus beneficis provenen dels drets televisius dels Jocs. “En cas de cancel·lació, que no ens la plantegem, tiraríem endavant”, explicava fa uns mesos Thomas Bach. De fet, el contracte signat entre els organitzadors i el COI deixa ben clar que només és el COI qui pot decidir si es cancel·la la cita olímpica. Pressionat per governs que van anunciar que no hi enviarien les seves delegacions, el COI va acceptar el 2020 posposar la cita un any esperant que així evitarien perdre molts diners. 

Si la partida econòmica sembla salvada, ara cal veure com tot plegat afecta la imatge global del moviment olímpic, que va tocar fons després dels diferents casos de dopatge, no només els relacionats amb l’esport rus, i les acusacions de corrupció en el procés d’elecció dels Jocs de Rio de Janeiro del 2016. Sergio Cabral, governador de Rio en aquelles dates, ha admès haver pagat diners als membres del COI amb dret a vot. També el comitè organitzador dels Jocs de Tòquio va ser investigat per uns possibles pagaments a una empresa amb seu a Singapur de Papa Massata Diack, fill de qui va ser president de la Federació Internacional d’Atletisme, el senegalès Lamine Diack, figura clau en les diferents xarxes de corrupció a l’esport mundial dels últims anys. Els Jocs de Tòquio no han quedat al marge de polèmiques com la denúncia d’un dissenyador belga per plagi del primer logo de la cita olímpica, comentaris masclistes d’alts càrrecs o veure com el pressupost inicial de 13.000 milions d’euros ha fet curt i que la despesa s’eleva al doble. Res de nou, comparat amb els Jocs del passat. Si aquests Jocs seran recordats per alguna cosa, serà per la pandèmia.

Una dona fa fotos del rellotge que compte enrere per als Jocs Olímpics

“Els Jocs arriben en ple debat sobre el futur de l’olimpisme. De cara als Jocs de París del 2024 ja s’ha anunciat que cauen esports tradicionals per fer lloc a nous, com el break dance, per atraure els joves. Els de Tòquio, com a punt positiu, han intentat no repetir errades com les de Rio de Janeiro o Atenes, que van fer grans estructures que no s’han fet servir. En aquest cas cada inversió té sentit, tot i que el pressupost s’ha disparat”, raona Jennings. Els Jocs Olímpics segueixen sent una metàfora perfecta de la societat. Darrere dels somnis més bonics s’hi amaguen molts interessos. I fins i tot allò que sembla universal és gestionat legalment per un petit grup de persones. 

El COI, però, s’ha sortit amb la seva just en ple debat sobre el moviment olímpic, un debat que arriba a Catalunya ara que intenta tirar endavant la candidatura per als Jocs d’Hivern del 2030. Els Jocs sempre tenen dues cares, una de tràgica i una de bonica. A Tòquio, dones com Simone Biles inspiraran noves generacions, tal com ho faran els representants d’un equip de refugiats de guerra. Només el temps ens dirà si tirar endavant els Jocs va ser un encert o no.

Dossier Tòquio: guia dels Jocs més estranys
Vés a l’ÍNDEX
stats