Esports 06/08/2021

La tràgica desaparició del darrer classificat que va enamorar el Japó

Ranatunge Karunananda va acabar últim als 10.000 metres del 1964, però va guanyar-se el cor dels japonesos

3 min
Ranatunge Karunananda, durant la final dels 10.000 metres el 1964

Barcelona"Karu Ceilan!, Karu Ceilan!" cridaven els milers d'espectadors presents a l'Estadi Olímpic de Tòquio. Era el dia de la final dels 10.000 metres, cursa guanyada per sorpresa per un jove indi nord-americà, Billy Mills, la història del qual ja hem explicat. Un cop Mills va haver recuperat l'alè, va adonar-se que els espectadors no li feien gens de cas. A la pista encara corria un jove amb un bigoti finet. Perseguint les medalles, els millors atletes havien doblat Ranatunge Karunananda, un atleta de Ceilan. De fet, el van doblar fins a quatre vegades. Els espectadors no s'hi havien fixat, pendents de qui guanyaria, així que quan el van veure entrar sol a meta van pensar que l'havien doblat un sol cop. Però no, Karunananda havia de fer encara tres voltes més a l'estadi, tot solet. Primer entre aplaudiments. Després, en silenci. I finalment, quan els espectadors van veure el seu nom a la pantalla, van animar-lo com van poder: van retallar el seu cognom a Karu (nom de pila japonès) i van afegir-hi el nom del país:"Karu Ceilan!" I així, el jove Karunananda va convertir-se en l'atleta més lent de la història dels 10.000 metres. Mills l'esperava al final, per aplaudir-lo. "T'hauria de donar la medalla", li va dir.

Karunananda havia nascut el 1936 a Sri Lanka, quan la bandera britànica manava a l’illa. Va començar a córrer pels preciosos turons plens de plantacions de te, on els dirigents colonials vivien com reis, mentre la població local s'esllomava al camp. Quan el 1948 Sri Lanka, llavors conegut encara com a Ceilan, va independitzar-se, Karunananda era molt jove. Amb el pas dels anys entraria a la policia i començaria a competir en curses de fons. Quan el 1964 va classificar-se per als Jocs va ser un home feliç. Però entre un refredat, el fet que no tenia el mateix nivell que els grans favorits i els nervis, després de la primera volta ja anava 150 metres per darrere dels altres. "L'esperit olímpic és participar. Volia acabar", diria a la premsa. I quan l'endemà de la cursa va llevar-se a l'hotel, va trobar-se centenars de japonesos a la recepció portant-li regals. Li arribaven cartes d'àvies japoneses que deien que havien aplaudit soles, davant la televisió, per animar-lo. A una societat que valora l'esforç i la responsabilitat com la japonesa, Karunanandava ser considerat un exemple. De fet, dos anys més tard la seva història ja sortia als llibres de text de les escoles.

El 1975, uns periodistes japonesos el van entrevistar. I gràcies a aquell document es va parlar de nou d'en Karunanda. Al saber-se que vivia en la pobresa en un país arruïnat per les guerres civils, una empresa japonesa li va oferir feina al Japó. Però una setmana abans d'agafar el vol amb la seva família va morir ofegat al llac de Namal Oya. Un equip de submarinistes japonesos va viatjar fins al lloc per treure el cadàver, ja que les autoritats locals no feien res. Es va dir que havia sigut un accident, però tothom sospitava que era un assassinat. Sri Lanka portava anys devastada pel conflicte entre les guerrilles comunistes i l'exèrcit conservador, i les disputes entre els singalesos, l'ètnia majoritària, i els tàmils. El 1973 els comunistes havien pujat al poder i Karunananda havia estat membre de la policia, així que es va sospitar que el van fer desaparèixer. Quan uns anys més tard un altre equip de periodistes japonesos va tornar a l’illa, va trobar la seva dona vivint al carrer: s'havia tornat boja. No totes les històries tenen final feliç.

stats