És Laporta o Bartomeu?

Quan Laporta va entrar al despatx de president del Barça, es va trobar amb la carpeta llaminera de la Superlliga aprovada per la junta anterior: enmig de les ruïnes postapocalíptiques, era un deus ex machina per resoldre màgicament a curt termini la baixada descomunal d’ingressos. Caure en la temptació era difícil d’evitar, també, perquè el cas del 1955 encara ressona a les parets del Camp Nou. Primera errada: llançar-se a la piscina de Florentino sense comprovar la temperatura de l’aigua ni avaluar-ne les conseqüències. Prioritzar, una vegada més, l’obsessió per aconseguir diners com sigui i continuar inflant el globus monstruós del model de negoci caduc del futbol. Emmirallar-se en la solidesa pacient del Bayern hauria sigut més intel·ligent, però requeria tenir alternatives a punt –allò dels powerpoints que tanta gràcia fa.

Així és com s’arriba a la inesperada situació Sancho Panza. Un escenari on ens hauríem imaginat més un individu gris i tou com Bartomeu que no pas un líder nat amb tanta personalitat com Laporta. El Barça, convertit en una mena de germà petit, desprenent servilisme cap a l’etern rival, que és qui decideix els temps i l’estratègia a seguir, també cap al fracàs. Laporta, en mans de les decisions del president del Madrid, desbordat per la desbandada dels anglesos i una fuga sense fre. Segona errada: no desmarcar-se de la Superlliga quan el projecte fa aigües i tothom salta del vaixell. Indubtablement, el ridícul més gros se li ha d’adjudicar a Florentino, però el paper de la trista figura de Laporta, aguantant fidelment al costat del Quixot de la Castellana com si hi estigués enganxat amb un cordó umbilical, és digne d’estudi. 

Però, ei, que tot estaria en mans dels socis (compromissaris)! El comunicat del Barça que anunciava l’adhesió a la competició com a club fundador de la Superlliga no mencionava en cap moment el sedàs de l’assemblea: és un ham que arriba als periodistes i, a mesura d’anar preguntant, queda clar que és un dret que es reserven, no una condició indispensable per tirar la iniciativa endavant. Tercera errada: no ser transparent. El Quixot va vendre el seu producte creient-se el salvador del futbol europeu, assegurant que no li havia costat gens convèncer el president del Barça. Un president simpàtic amb veu suficient per celebrar títols fins a l’afonia, però no prou diligent per exposar als socis una decisió tan transcendental per al club. Silenci, la roba desada a l’armari i tal dia farà un any: el millor del repertori de –ves per on!– Bartomeu.