09/08/2022

Una lloança, des de la distància, de Dani Badia

2 min
Dani Badia, periodista de Catalunya Ràdio

BarcelonaA vegades, mor una persona amb la qual has coincidit pocs cops. Però la seva pèrdua et fa mal. Ens ha passat a tants periodistes amb la mort de Dani Badia, la veu dels esports de Catalunya Ràdio a Lleida. Figures com la seva són ben necessàries. Periodistes arrelats a la terra, dels que coneixen cada racó de les instal·lacions esportives de la seva comarca. Aquelles persones que coneixen a tothom, que saben de quin peu calça tothom.

Fa mal veure tot el que li ha passat al futbol de Lleida, els darrers anys. Girona capital viu els millors dies de la seva història futbolística, Tarragona segueix amb la bandera alta del Nàstic plorant la pèrdua del play-off d'ascens a Segona i en el cas de Lleida costa explicar tots els girs de guió dels darrers anys, entre litigis i refundacions. Fa mal que el Dani ens hagi deixat en aquest moment tan baix del futbol local, que hagi passat els darrers mesos de la seva vida informant més de sidrals a la llotja que de gols a la gespa del camp d'esports.

El periodisme i l'esport solen ser camps de prova ideals per als canvis en la societat. Tot va ràpid, en aquests camps. Vivim en una era en què sense sortir de casa pots competir, amb els e-games, però també pots fer bon periodisme, com demostra més d'un. No he cregut mai en aquells que un cop arriba una nova moda consideren que és el futur i l'única sortida possible. Les noves modes passen a formar part d'un present complex on conviuen amb altres formes de fer les coses. Avui en dia poden conviure les transmissions per Twitch i el periodisme de sempre de gent com el Dani. Al final, és ben senzill. A tants llocs del nostre territori, gent amb talent es veu obligada a prendre una decisió: marxar o no marxar de casa. Tot és compatible. Tenim grans periodistes catalans triomfant als Estats Units, Madrid o Barcelona. Però també en tenim que prefereixen quedar-se a casa per convertir-se en els millors testimonis dels fets. Tenir periodistes que porten 40 anys al peu del canó és un privilegi. El periodisme hauria de poder garantir tenir periodistes de 60 anys treballant a prop d'altres de 20. Tenir un espai per a les noves plataformes i el periodisme que necessita anar als llocs en persona, com sempre. El Dani era un bon exemple: atent i generós, ho sabia tot perquè li interessava tot. Era curiós, dedicat i sabia que l'esport local explica una ciutat, una terra. L'esport juga el seu paper, tal com el Dani jugava el seu.

La del Dani és una gran pèrdua per a l'esport de Lleida. Tant s'estimava el Lleida que volia fer un museu sobre el club. Es pot fer, i tant que sí. Amb un espai físic i un de virtual, si cal. Perdre periodistes amb tan talent com ell és un cop, però no puc deixar de pensar que segurament va ser molt feliç fent la seva feina. L'odiem molt aquesta feina. L'odiem perquè l'estimem. I no tothom pot arribar fins al final de la seva vida treballant del que li agrada, allà on vol ser. En el seu cas, a casa.