El mariner català que ha demostrat que es pot navegar en solitari tot i ser cec

Barcelona13 hores i 8 minuts de navegació ininterrompuda tot sol per donar la volta a l'illa de Wight, al sud del Regne Unit. I fent-ho amb un patí català, una embarcació menuda que mai havia circumnavegat aquesta illa de la mida de Menorca, però amb corrents atlàntics molt complicats. Més de 13 hores sol damunt d’aquest patí de vela de tot just 5,6 metres i sense timó, governat només amb el cos, el pal i la vela. Una aventura que pocs mariners poden afrontar, però que ha aconseguit completar Dani Anglada Pich (Barcelona, 1986). Si fer-ho ja és complicat, en el seu cas encara té més mèrit, ja que el Dani és cec.

"El mar sempre ha estat present a la meva vida. El meu pare, podríem dir-ho així, era un mariner de diumenges. Li agradava sortir a navegar el cap de setmana i quan jo tenia sis anys me'n va anar ensenyant. Em vaig apuntar a un casal d’estiu al Masnou, on vaig començar a portar els optimist. I vinga navegar, però vaig veure que fer regates i competir no era el meu món. Jo volia navegar per tot el món, conèixer tots els detalls de la nàutica", recorda. Així que va formar-se per ser mariner mercant i enginyer nàutic a la Facultat de Nàutica de Barcelona (UPC), fent realitat el somni. "El 2018 treballava en un vaixell de 300 metres que transportava gas liquat. L’11 de gener d’aquell any vaig tenir un accident a bord: em va explotar davant de la cara un extintor. I vaig quedar-me cec", explica. No va ser fàcil. "Molt de dolor i moltes visites a metges fins a entendre que no hi havia solució. No recuperaria la vista. Em deien que calia acceptar-ho, però costa. El 6 de gener del 2019, un any després de l’accident, vaig tenir un intent de suïcidi. Tenia una depressió molt forta. Va ser llavors quan vaig adonar-me que calia reaccionar o no me’n sortiria", diu.

I va pensar en quines coses boniques podia fer. "Pensant en raons per viure, de seguida pensava en el mar. El mar m’ha tret moltes coses, però també me n’ha donat. Així que vaig decidir tornar a la vela, però vaig descobrir que la cosa no estava gaire bé per als cecs. No m’agradava com estava plantejat. No hi havia respecte per a les persones, ja que no se’ls dona autonomia. Es limita a anar en un vaixell amb algú al costat que et va dient que estiris una corda o facis alguna cosa. Però jo en sabia molt, de navegar. Potser més que els guies. I preguntava per quina raó havia de fer el que em deien, quan la intuïció potser em deia que calia fer alguna cosa. Semblava que calia estar agraït perquè et trien a passejar...", es queixa.

Així que va decidir no queixar-se i actuar. "I vaig crear el meu protocol de vela per a persones que no poden veure-hi. Per fer que siguin autònomes. Volia una eina terapèutica, perquè navegar dona confiança. Així neix el projecte Yes We Sail –explica–. Tenia clar que calia poca informació, però clara i concisa. Informació que s’entengui de pressa. I després, sentir les coses: el vent a la cara, com es mou el vaixell, les onades... Primer vaig pensar en un xiulet donant ordres, però no sempre arriba el so. Després un megàfon, un auricular... Anava pensant com fer-ho. I finalment vaig veure que la clau era la vibració. Es tracta de portar un sensor sobre el pit que envolta el cos, equipat amb 12 sensors que generen patrons de vibració, un llenguatge perceptible que indica el rumb cap a la boia o, a demanda, la direcció del vent respecte a la proa. Navegues amb una persona vigilant en un altre vaixell, però estem en procés de treballar amb càmeres que permetin guanyar autonomia. Que detectin si apareix una altra embarcació tallant-te el camí i et faci modificar el rumb a darrera hora –raona–. És tot just l’inici, estem amb el primer prototip. Però l’anirem millorant", afegeix Anglada.

I tot, amb seu allà on va enamorar-se de la vela, al Masnou. El club nàutic i el port maresmenc s'han sumat a la seva campanya. La idea és que el port del Masnou esdevingui un lloc de referència per a la vela per a cecs, gràcies als projectes de vela inclusiva que ja tenen. La start-up catalana White Jacket l’ha ajudat amb la tecnologia. El Dani també ha rebut el suport de l’ONCE i de la Fundació Isidre Esteve. El vent bufava a favor, ja que eren els mesos previs a la Copa Amèrica de vela de Barcelona del 2024. I Dani Anglada va poder conèixer el responsable de la competició, el neozelandès Grant Dalton. "Va resultar que era patró d’una associació de navegants cecs a Auckland. Li vaig explicar el que volia fer i va creure en mi. Em va obrir portes, presentar persones... i com que eren els dies de la Copa vaig tenir la idea d’anar allà on va començar tot, a l'illa de Wight, per demostrar que el meu projecte era viable", raona. El 1851, una competició de vela a l'illa va ser l'origen de la Copa Amèrica de vela, la competició amb més tradició. Wight és un lloc respectat per tothom que estima la vela.

Ja en terres britàniques, el Dani va rebre el suport del periodista i regatista Magnus Wheatley i de Simon Rogers, tres vegades campió de la prova que anualment dona la volta a l'illa. L’East Cowes Sailing Club li va deixar les instal·lacions. I el 24 de juliol a les 08.01 hores va sonar un tret de canó. Així ho mana la tradició: és el tret que fa el Royal Yacht Squadron. A Wight, quan algú anuncia que donarà la volta a l'illa, el canó sona. És un lloc molt respectat pels amants de la vela.

La circumval·lació de l'illa per mar, però, no és fàcil. En el primer tram es van assolir velocitats de fins a 12 nusos, per després haver-se d’endinsar més de 8 milles al canal de la Mànega a la recerca de vent. Va navegar més de sis hores en mar obert fins a arribar al far de St. Catherine’s i, ja en el tram final, va afrontar el seu repte més dur: la zona de Bembridge, amb mar creuada, ratxes de vent fortes i un complicat canvi de marea. "Va haver-hi moments d’emoció i de por, no sabia si podria. Feia molt mala mar, era molt complicat navegar. A més, un patí de vela és petit, no és una embarcació com les que solen navegar allà. Es movia molt, però va resistir. I jo vaig serrar les dents i vaig tirar endavant. Quan ho vaig aconseguir, el primer que vaig fer va ser besar la nau", explica. Al travessar la línia d’arribada passades les nou de la nit, estava validant el seu protocol de navegació. "No és només un desafiament esportiu, és la prova que no existeixen discapacitats, sinó capacitats diferents. Amb protocols adequats, tecnologia i preparació, tot és possible", defensa.

L’èxit a l'illa de Wight ha estat una etapa més en una cursa de fons. El Dani està en contacte amb la Federació Catalana de Vela, l’espanyola i la internacional per aconseguir que la vela esportiva incorpori les seves idees. "Del 1992 al 2016 la vela per a persones cegues va ser paralímpica. Després va caure del programa. I si no ets als Jocs, reps menys ajudes. El meu repte és que torni a ser als Jocs Paralímpics de Brisbane 2032. Estem fent una gran feina i soc optimista", diu. El seu camí no s'atura.