NATACIÓ SINCRONITZADA

Ona Carbonell: una sirena de llegenda

La plata en el solo lliure és la seva 23a medalla en un Mundial, rècord d’una nedadora

Ona Carbonell no para. Ni mentre és a l’aigua, ni quan és fora, sobre terra ferma. Ahir, a Gwangju (Corea del Sud), la catalana va aconseguir la medalla de plata en el solo lliure, la tercera medalla en aquest campionat, la 23a en total en les cites mundials des que hi va debutar a Melbourne el 2007. Set campionats del món en què sempre, ja sigui al capdamunt o en una altra posició, ha pujat com a mínim un cop al podi. “Mare meva, no m’ho crec. Tot això m’està superant. No em pensava que aniria tot tan bé i no sabia res de tots aquests rècords. Costa molt aconseguir tantes medalles, tants mundials consecutius estant allà dalt, set Mundials seguits estant al podi”, resumia ahir Carbonell, amb la segona plata que ha aconseguit a Gwangju penjant del coll (les dues com a solista, el bronze va arribar en la modalitat 'highlight'). Així, amb les tres medalles que s’ha penjat a Corea, s’ha convertit en la nedadora amb més medalles de les cinc disciplines esportives aquàtiques. Cap nedadora en té més i, en el podi històric, tan sols està per darrere de Michael Phelps (33) i Ryan Lochte (27). “Estic flipant”, diu quan sent el nom de Phelps, un ídol per a ella.

Hores i hores a la piscina, pensant el següent moviment, entossudint-se a no sortir de l’aigua fins que tot sigui com ha de ser. I no, no és d’ara, això. Ja de petita era així. “Va començar més tard del que és habitual. Al nostre esport comencem als sis anys i ella s’hi va posar als vuit”, recorda Paula Alcorta, una de les seves companyes al Kallípolis, club en què es va formar. Venia de la gimnàstica rítmica, disciplina que ja havia practicat la seva mare. “Era una noia súper flexible”, recorda Alcorta, ara entrenadora al Club Natació Sabadell, al qual també pertany Carbonell. La natació sincronitzada li va permetre ajuntar les seves dues passions: la gimnàstica artística i l’aigua, d’on era difícil treure-la. “Ella sempre ha volgut més. Era i és competitiva en el sentit sa de la paraula. Es quedava després dels entrenaments a fer el que no li sortia”, rememora l’exnedadora. El primer any va estar a benjamí, però el següent ja va fer el salt a nacional. I aquell any “ja va estar entre les millors d’Espanya”, apunta Alcorta.

Ahir, a la piscina, Carbonell, concentrada nedant al ritme de la cançó 'It’s a man’s world' cantada per James Brown i Luciano Pavarotti -coreografia estrenada en aquest Mundial de la qual no havia transcendit res fins que va saltar a la piscina en la preliminar- gaudia del que feia. Partia amb la segona millor nota i sabia que, si no fallava, la medalla estava assegurada. Només va quedar per darrere de la russa Svetlana Romaxina, imbatible com sempre, que amb 97,1333 va penjar-se el seu 20è or mundial. Carbonell va aconseguir 94,5667, i va deixar com a medalla de bronze la japonesa Yukiko Inui, amb 93,2000.

Ni les medalles, ni el seu pas per MasterChef (programa en què va aconseguir el triomf) ni el seu debut literari l’han canviat. Segueix tan constant com sempre. L’any passat va decidir frenar. Va fer un any sabàtic, sense competir. No va quedar-se a casa, inquieta com és de mena. Però necessitava aturar-se i agafar forces per a aquest Mundial. Volia preparar-lo bé físicament, però també psicològicament. “Tinc molt marge d’aprenentatge, això és el que em dona energia per preparar cada any”, apunta Carbonell, que dilluns, quan va penjar-se la 22a medalla, va rebre els aplaudiments de tot l’equip mentre sopava. Ara ja en van 23. Amb els Jocs Olímpics de Tòquio de l’any vinent a l’horitzó, i amb la incògnita de si al Mundial de Fukuoka del 2021 podrà fer encara més gran la seva llegenda.