Els 'All Blacks' culminen la revenja de l'Ellis Park davant Sud-àfrica (27-38) i es proclamen campions de l'hemisferi sud

BarcelonaL'any 1995 les seleccions de Nova Zelanda i Sud-Àfrica disputaven la final de la Copa del Món de rugbi a l'Ellis Park de Johannesburg. En aquella ocasió els “Springboks” capitanejats per François Pienaar van derrotar als “All Blacks” de Jonah Lomu per un ajustat 15 a 12, en un partit que significava molt més que una simple final d'un campionat esportiu.

Aquell 24 de juny de 1995 es va segellar la reconciliació nacional entre la minoria blanca sud-africana -que havia ostentat el poder mitjançant el règim opressiu i racista de l'Apartheid i havia fet del rugbi un dels seus símbols- i la majoria negra, que va recolzar en tot moment a la selecció sud-africana, per sobre de qualsevol consideració política o racial. Tot just un any abans d'aquella Copa del Món el partit del Congrés Nacional Africà, dirigit per Nelson Mandela, havia guanyat les primeres eleccions lliures de la història de la República de Sud-Àfrica iniciant un procés de transició nacional molt delicat i que podia haver desencadenat una autèntica guerra civil entre les diferents ètnies del país. Lluny d'això, el president Mandela va aprofitar la celebració d'aquella Copa del Món per reconciliar tot el país sota els colors de la selecció nacional. I va ser un èxit. Els “Springboks” van guanyar la seva Copa del Món davant un país absolutament entregat a la seva selecció. Aquella gesta va inspirar llibres (El factor humà, de John Carling) i fins i tot pel·lícules (Invictus, dirigida per Clint Eastwood i protagonitzada per Morgan Freeman i Matt Daemon).

Però aquella final no va ser feliç per tothom. Els neozelandesos, que segurament disposaven de la millor selecció de rugbi mai vista i liderada pel millor jugador de tots els temps, Jonah Lomu, no va poder disputar la final en les seves millors condicions. La raó cal buscar-la en una intoxicació alimentària que va patir la plantilla i el cos tècnic 48 hores abans de l'inici de la gran final. Els jugadors i el cos tècnic van sopar al seu hotel i després tots ells van beure una tassa de te o cafè. Segurament aquelles begudes tenien alguna substància tòxica, ja que deu hores abans del partit divuit jugadors estaven patint processos aguts amb episodis de vòmits, diarrees, febre i dolors intestinals aguts. Només quatre jugadors -que aquella nit havien anat a sopar a una pizzeria i no van quedar-se a l'hotel- van deslliurar-se de la intoxicació. El propi Lomu va jugar aquella final amb febre i havent perdut més de tres quilos de pes.

Però els “All Blacks” mai van justificar la seva derrota ni van denunciar aquell episodi -per bé que avui sembla que darrere d'aquell fet hi havia la llarga mà de Thabo M’Beki, qui va succeir a Mandela al capdavant del govern sud-africà anys després-.

Divuit anys després, mateixos protagonistes, idèntic escenari

Divuit anys després, les seleccions de Sud-Àfrica i Nova Zelanda es tornaven a trobar al mateix escenari, l'Ellis Park de Johannesburg, amb un altre títol en joc, el “Rugby Championship”. Els sud-africans havien de guanyar sumant un punt bonus ofensiu -és a dir, marcant quatre o més assajos- i evitant que els seus rivals no sumessin cap punt, mentre que els “All Blacks” només havien de sumar un punt a la classificació, mitjançant bonificació defensiva (perdent de menys de set punts de diferència) o ofensiva (anotant quatre o més assajos) per proclamar-se campions de l'hemisferi sud. Però tenint en compte el precedent de 1995, el partit transcendia i es convertia en l'oportunitat somiada molts anys pels homes de negre per venjar la desfeta de 1995.

Des de el primer minut quedava clar que els neozelandesos anaven al màxim, sense especular amb el resultat. El recuperat “All Black” Richie McCaw havia d'exercir de capità per frenar la potent davantera “Springbok” i tallar el joc estàtic dels africans, mentre que l'obertura Aaron Cruden havia de mantenir el pols amb la gran figura sud-africana, el també obertura i xutador Morné Steyn. Per la seva banda, els aspirants sud-africans confiaven en el tradicional “Blitzkrieg” sud-africà (“Blitzkrieg” és un germanisme que significa “guerra llampec”), consistent en un desplegament físic extraordinari per passar per sobre de la defensa rival i obrir escletxes per on canalitzar les penetracions dels seus ràpids tres quarts, encapçalats pel jugador d'ascendència catalana Bryan Habana.

La festa del rugbi

Durant els primers minuts del partit els “Springboks” desplegaven els seus davanters en atac, però xocaven contra el mur defensiu neozelandès, que no cedia cap escletxa als seus rivals. Els sud-africans només podien anotar mitjançant un xut a pals de Morné Steyn, immediatament contestat per una gran acció personal de Conrad Smith que anotava un gran assaig que Cruden convertia entre pals i que deixava el campionat gairebé sentenciat als primers deu minuts de joc.

Però els sud-africans no estaven disposats a rendir-se tan fàcilment i seguien lluitant amb el ganivet entre les dents. En uns minuts plens de cor, ronyons i pulmons, l'aler Habana anotava dos assajos consecutius que retornava l'avantatge al marcador als sud-africans al cap de vint minuts de joc (15-7). Però quan millor estaven jugant els locals, l'aler Habana es lesionava i havia d'abandonar el camp i els “Springboks” perdien la seva arma més efectiva contra la defensa neozelandesa.

El partit s'havia convertit en una batalla entre els dos millors equips del món, amb joc dur -no pas violent- per part de tots dos equips. Els homes de negre demanaven el seu torn, i gràcies a dues grans accions de la seva davantera anotaven dos assajos mitjançant el davanter Liam Messam, el primer dels quals molt ajudat pel sorprenent jove Brodie Retallick, i el segon al fil del descans, finalitzant una gran acció col·lectiva penetrant per la banda esquerra de l'atac “All Black”. Aaron Cruden passava entre pals totes dues conversions i al descans s'arribava amb un 15 a 21 favorable als visitants que deixava el títol a tocar pels campions del món. De fet, els “All Blacks” només necessitaven anotar un assaig més al segon temps per assegurar-se el bonus ofensiu i emportar-se el títol matemàticament.

Els “Springboks” cauen amb les botes posades

Sud-Àfrica s'ho havia de jugar tot a una sola carta. Calia monopolitzar la pilota durant els segons quaranta minuts de joc, deixar al rival sense anotar i anotar dos assajos (com a mínim) per optar a la victòria al Rugby Championship 2013, i de fet ha començat la segona meitat de la millor manera: anotant un assaig, de la mà de Willie Le Roux als pocs minuts de la represa, que Steyn convertia entre pals i tornava a posar per davant als “Springboks” amb tot el segon temps per davant (22-21). Els “All Blacks”, per la seva banda, no eren capaços d'anotar l'assaig que els assegurés el punt bonus vital per la victòria final en el campionat, i només podien anotar tres punts més mitjançant un cop de càstig centrat transformat per Barrett, que substituïa al segon temps a Cruden a l'obertura neozelandesa.

Un cop més, els “Springboks” tronaven a apel·lar a l'èpica per anotar el seu quart assaig del partit i assegurar el punt bonus, mitjançant el centre Jean de Villiers, per bé que Morné Steyn -sorprenentment- no era capaç de convertir entre pals, deixant el marcador en un 27 a 24 d'infart a vint minuts del final. Però el pèndol tornava a capgirar-se cap al cantó “All Black”, i Beauden Barret anotava el quart assaig neozelandès pocs segons després i sentenciava el campionat -aquest cop sí- assegurant el punt bonus decisiu a favor dels campions del món i posar-los per davant de nou en un partit apassionant (27-31). Malgrat saber-se perdedors, els “Springboks” seguien atacant als neozelandesos i assumint riscos defensius, que els “All Blacks” aprofitaven per anotar un cinquè assaig de la mà de Kieran Read, culminant una ràpida acció de contraatac, i que Barrett convertia novament entre pals, deixant el 27 a 38 al marcador, resultat amb el que s'arribava al final del millor partit de rugbi dels darrers anys.

A més de culminar la seva revenja particular a l'Ellis Park, proclamar-se campions a Johannesburg i signar un partit fantàstic, els neozelandesos culminen el segon “Rugby Championship” de la història completant un Grand Slam, és a dir, guanyant tots els partits disputats, com ja va fer durant la Copa del Món de 2011 i al “Rugby Championship” de 2012, consolidant el seu indiscutible lideratge a escala internacional. D'altra banda, els “Springboks” s'han mostrat com un equip molt digne, amb una colla de jugadors joves amb molt de futur i amb un gran marge de millora.