Esports 15/03/2022

"Ha mort tantíssima gent que el poble ucraïnès ha perdut la por"

Testimoni de Myron Ilchinsin, historiador ucraïnès i encarregat de material de la Unió Esportiva Olot

Arnau Segura
4 min
Myron Ilyshyn, assegut als vestidors de l'UE Olot.

Torelló"Per si encara estàs gravant: no serà fàcil, però guanyarem. Slava Ukraini [Glòria a Ucraïna]". Abans d'acomiadar-se, i després d'escriure el seu nom en una llibreta, Myron Ilchinsin deixa anar aquesta proclama. Assegut al vestidor visitant del camp de l'Olot, on exerceix com a encarregat del material des del 2005, parla del futur, el present i el passat. Va néixer a Ivano-Frankivsk, a l'est d'Ucraïna, el 1962. Sospira abans de retornar a la joventut. D'aquells anys només el fa somriure el futbol. Es recorda perseguint una pilota pels carrers de la ciutat. "Miroslav Stupar, àrbitre al Mundial del 1982, va ser entrenador meu", presumeix. I diu que va passar la nit de noces, l'any 1986, mirant el Mundial de Mèxic. Li encanta el futbol, perquè "no és només xutar la pilota, és l'ambient, és aprendre a ser feliç, a estar trist i amb el cap avall, a viure pèrdues i a plorar. És una vida".

El somriure s'apaga quan fa memòria. "A la meva mare se la van endur a Sibèria", explica. "A la meva mare, la meva àvia i tres germanes més. Les van fer pujar en un tren i fiu, cap a dalt. Vaig perdre el contacte amb elles durant molts anys", afegeix. "La meva mare mai n'ha parlat gaire. Sempre pensava que algú la podria estar escoltant. Tenia por, sentia pànic. Estava callada. No deia res. No va començar a parlar-ne una mica fins a l'època de Gorbatxov. Abans no l'entenia. Ara sí", reconeix.

Ilchinsin es va graduar en història després de fer el servei militar a Bielorússia. "Ara aquests fills de puta ens estan tirant míssils a nosaltres des d'allà", diu enrabiat. La seva dona, que neteja l'altre vestidor, també és historiadora. Ilchinsin reprèn el fil: "És horrorós, una catàstrofe. No m'imaginava que això es pogués repetir. Parlem del segle XXI, eh, no del XX". "Quan estudies la història la llegeixes en un llibre, tranquil. Ha passat això, això i això, aquí, aquí i aquí. Allà no hi ha sirenes, bombes ni trets. Aquí sí", afegeix.

Myron Ilchinsin.

"La gent només veu el moment, però l'embolic va començar fa 300 anys, no ahir. I l'últim embolic comença el 91, quan cau la Unió Soviètica. Ara hem arribat a un punt final. I hem de guanyar", diu. Parla d'una guerra decisiva, definitiva: "Si perdem nosaltres, desapareixem, deixem d'existir. Toco fusta. Si es perd aquesta guerra es perd més que una guerra". "És un moment duríssim, duríssim", repeteix, incapaç de trobar sinònims per retratar la realitat. Aquests dies viu enganxat al mòbil. En part, el seu cor segueix a Ucraïna, tot i que ja fa gairebé vint anys que va aterrar a Olot. Va arribar a Espanya el 12 d'octubre del 1999, amb un llibre per anar traduint al castellà i un visat de peregrí. "Era el més fàcil d'aconseguir", diu rient. A Almeria, sense papers, va treballar en hivernacles i també com a extra en alguna pel·lícula, com El misterio de Wells.

Desinformació i ceguera a Rússia

A Ucraïna hi té amics. I fills i nets d'amics. "Es passen hores i hores al refugi. Una, dues, tres, no sé quantes. Dia i nit". Sospira una altra vegada. Per part de la seva dona, un dels seus cosins continua a Kíiv amb la dona i una filla petita: "S'ha quedat amb els seus pares perquè diu que no pot deixar la seva habitació". I dos més de la família són a la guerra: "Un és metge i l'altre està amb els canons i tal". "No en sabem res. I dels de Kíiv també fa dies que no en sabem res. No ens ha arribat res dolent, i si no hi ha notícies dolentes és que tot va bé, espero", diu Ilchinsin, dubitatiu, buscant comprensió. Lamenta la desinformació i la ceguera del poble rus, víctima de la censura.

I recalca que Vladímir Putin s'ha equivocat. "Ell i els seus militars es pensaven que això seria un passeig i que en tres dies arribarien amb els tancs a Kíiv o a la frontera amb Europa entre aplaudiments i flors. I s'han equivocat. Volien aplaudiments i flors, però no: «Aquí tens una bala i torna cap a casa». La gent ho diu molt clar: «D'aquí només sortireu cap a la tomba. No hi ha cap altra sortida, noiets»", explica. "S'ha equivocat, perquè ha fet que tot el país s'uneixi com mai abans. Tot el poble s'ha alçat", reflexiona.

"Normalment, quan cau un míssil o una bomba la gent s'espanta i fuig, però aquest poble ha dit: «Jo em quedo aquí, a casa, i defensaré tot això perquè és meu»", explica. I amb una fermesa que espanta, afegeix: "Quan mor una persona és una tragèdia; quan en moren dues, també; però quan comença a morir tantíssima gent, tantes dones, tants nens, tanta gent gran, arriba un punt que tota persona normal i corrent diu: «D'acord, ja està, ja no tinc por». La gent ha perdut la por. La por ja no existeix. Ha arribat un moment en què s'ha canviat la mentalitat i ara tothom ha passat de pacífic a guerrer. Tot el poble són guerrers. La gent ho diu clar: lluitaran fins a l'últim soldat ras, fins a l'últim civil. «Putin, si vols acabar amb aquest país hauràs de matar-nos a tots»". "I això és molt trist, perquè allà encara hi ha molta gent", remarca. I sospira un altre cop.

stats