BARÇA
Esports 06/01/2015

Un nen perdut, una llengua recuperada

El 3 de setembre del 1972 es va fer servir per primera vegada el català al Camp Nou

Martí Molina
4 min
LLEGAT MOLT VALUÓS 
 01. Manel Mont, que té 85 anys i és la setena generació d’una família de farmacèutics, mostra els records de l’època que guarda enquadernats i en perfecte estat de conservació a casa seva. 02. Alguns dels documents històrics que aquest impulsor del català té custodiats en un gran arxivador.

Barcelona“Atenció, atenció, s’ha perdut un nen que es troba a la porta principal de tribuna…” Aquest missatge, relativament habitual els dies de partit a Can Barça, va ser històric el diumenge 3 de setembre del 1972. Era la primera vegada que es feia servir el català per la megafonia del Camp Nou, i aquest va ser el primer anunci. El que avui és normal i innegociable, en època de la dictadura era tot un desafiament al règim. “Vull una llista completa dels responsables, que els ficaré a la presó”, va reaccionar en calent el governador civil de Barcelona, adreçant-se al president Montal. Tot seguit es repetiria l’anunci en castellà, i això calmaria els ànims de Graciano Goñi, present aquell dia a la llotja de l’estadi blaugrana.

El 1972 encara vivia el dictador però el règim franquista ja no oprimia tant. Això va permetre que Catalunya comencés a recuperar algunes de les llibertats perdudes, sobretot en el terreny cultural. No s’avançava gaire ràpid i sovint s’havia de fer front a multes, però ja es podien publicar alguns llibres i revistes en català, i fins i tot editar discos. Aquell any sorgiria també un altre debat: que el català es fes servir al butlletí del Barça i pels altaveus de l’estadi. La proposta va arribar abans de l’estiu.

“Ja feia anys que pensàvem a crear un diari en català però la censura de l’època ens ho impedia”, recordava Manel Mont poc abans de morir. Aquest activista, que va guardar tots els documents en un gran arxivador, acabaria sent un dels molts impulsors del diari Avui. La manera que Mont i els seus companys van trobar de burlar la norma va ser fent un butlletí del Barça, però per això havien de dur el tema a l’assemblea de compromissaris. “Ens va semblar que fer un butlletí perquè el llegissin unes 50.000 persones cada quinze dies era un bon pas”. Però arribar fins aquí no va ser fàcil.

Durant la presidència de Montal

El 1972 Agustí Montal era el president del Barça. Havia substituït Narcís de Carreras, que només havia aguantat un any al capdavant del club i que va ser l’autor de la mítica frase “El Barça és més que un club”. “Montal es va veure pressionat a fer-se càrrec de la presidència perquè es considerava que no hi havia ningú més que pogués guanyar unes eleccions a Pere Baret, que tenia la intenció de fer un Barça guanyador, però sense pensar en l’aspecte social que tant es necessitava...”, explica Josep Lluís Vilaseca al seu llibre Que consti en acta. El que va ser posteriorment secretari general de l’Esport de la Generalitat feia referència al fet de catalanitzar el club, i que això anés en paral·lel als bons resultats. Gràcies a això, s’aplanava una mica el terreny.

“Fixa’t en aquest document”, deia Mont, traient un full de l’arxivador. És la carta que van enviar a diferents compromissaris del Barça per aconseguir un butlletí en català i que es fes servir la llengua de casa per la megafonia. El document el van elaborar amb la col·laboració d’Òmnium Cultural i la participació de persones com Josep Lluís Vilaseca, i comptava amb les firmes de personalitats com l’exjugador Ramon Torralba o el soci número dos, Andreu Rodríguez.

Una d’aquestes cartes era per a la compromissària Josefa Pasanes. Ella havia de firmar el document i retornar-lo. “L’hi vam enviar al seu negoci però ella era de viatge i la carta la va obrir el seu comptable. En veure el text i el propòsit, es va escandalitzar i ens va retornar el sobre amb aquesta dedicatòria”, deia ensenyant el full retornat, on es pot veure escrit amb tinta gruixuda “los abajo firmantes son unos hijos de puta”. “La carta no anava dirigida al comptable però la va obrir igualment. Va robar una carta i a sobre va escriure això!”, recordava Mont amb indignació.

Els impulsors van proposar als sis socis que havien firmat la carta que denunciessin el comptable, però “ningú va voler fer res”. “En el fons és comprensible. En època de Franco estàvem tots acollonits i hi havia el risc que els que en sortíssim escaldats fóssim nosaltres mateixos”, deia Mont.

L'assemblea del 1972

Finalment, el tema es va poder portar a l’assemblea de compromissaris de l’estiu del 1972. “Respecte al primer punt [el butlletí], el president Montal va dir que només tenien permís per fer-ho en castellà i que demanarien de publicar-lo en català. Pel que fa al segon punt [la megafonia], com que a l’estadi hi van persones de tota la Península, no es va aprovar”, publicava Mundo Deportivo en l’edició del 2 de setembre del 1972, l’endemà de l’assemblea.

El butlletí, en efecte, va haver d’esperar. Però l’enginy va poder salvar el segon punt, els avisos per megafonia. Com que hi havia gent que potser no entenia el català, se solucionava el conflicte fent un primer missatge en la llengua de casa i després traduint-lo al castellà. El tema va aixecar polseguera, com es podia preveure, però amb el pas del temps i amb l’habilitat d’introduir el català de manera progressiva i no de cop s’acabaria convertint en una tradició. Fins i tot, segons expliquen, algunes vegades s’havien emès missatges falsos (com el del nen que s’havia perdut) com a excusa per poder fer servir el català.

Més endavant arribaria el primer Barça-Madrid televisat en color, el 28 de desembre del 1975, que Mont va aprofitar per inundar l’estadi amb mil senyeres, que van voleiar més que mai quan Carles Rexach va marcar el gol de la victòria al temps de descompte. Però, esclar, no tot van ser flors i violes, i el 1976, en un partit de la selecció catalana contra Rússia, quan la banda municipal va interpretar El cant de la senyera després de l’himne rus, les autoritats, escandalitzades, el van interrompre i van obligar a tocar l’himne espanyol. “Joan Granados, aleshores secretari general, va haver de passar per la comissaria de Via Laietana i el governador civil li va imposar una multa de cent mil pessetes”, recorda Vilaseca al llibre. “És una lluita contínua. Allò va ser un primer pas. L’últim és la independència de Catalunya", rematava Mont. Desgraciadament, ell ja no ho podrà veure.

stats