FUTBOL
Esports 24/12/2020

Per què ens ha deixat d'agradar el futbol?

L'ARA parla amb aficionats i experts sobre un desencís que la pandèmia ha accentuat

5 min
Aficionats seguint el Barça-madrid per internet

Barcelona"El futbol sense públic és com cuinar sense sal". "Cada any noto que m'agrada menys". "Me'n desenganxo perquè els partits m'avorreixen". "Una Superlliga europea se'l carregaria encara més". "El VAR és una merda". "Els diners ho poden tot". "Veure el Barça és un focus de mal rotllo". "M'interessa més la Premier que la Lliga". "M'agrada més llegir certa premsa crítica que mirar-me un partit sencer". "Només segueixo els equips que no són el Barça pel Comunio". Frases com aquestes proliferen a les xarxes, als grups de WhatsApp i a les poques trobades que permet la pandèmia: la passió pel futbol viu hores baixes. El covid ha aguditzat un sentiment que ve de lluny i que està motivat per múltiples factors en una societat cada cop més complexa i impacient.

L'ARA ha parlat amb desenes d'aficionats que intenten posar paraules a un desencís tan unànime com divers. N'hi ha a qui els costa separar el mal moment del Barça a l'hora d'explicar les seves sensacions. D'altres creuen que el coronavirus ha multiplicat la desnaturalització causada pel VAR, la bombolla del mercat de fitxatges i els horaris impossibles. I n'hi ha que, malgrat ser crítics amb tot això, busquen altres vies, en un context d'estadis buits i de so ambient enllaunat, per mantenir viva la flama per l'esport que més els agrada. Els especialistes, per la seva banda, s'esforcen a analitzar aquest fenomen de masses més enllà de la davallada general causada pel covid: el model genera debat.

Messi en un partit contra el Leganés

L'antropòleg José Mansilla comença la seva anàlisi fent referència, com no podia ser d'una altra manera, a les dificultats que introdueix la pandèmia per desenvolupar trets molt característics de la passió per l'esport rei. "El futbol, més enllà del joc, és un ritual amb una funció expressiva molt clara. Genera identitat i comunitat quan la gent es reuneix per mirar-lo en un estadi o per la tele, cosa que ara no es pot fer per les restriccions. Així, els lligams no es poden renovar", diu. Una reflexió que quadra amb un dels motius que Pau Alcalde, aficionat al Barça i treballador social, veu clau per argumentar per què s'ha refredat en els últims mesos: "Abans compartia els partits amb els amics en un bar i ara, sol a casa, em costa posar-me'ls". El covid també hi afecta, segons Marta Borrueco, psicòloga de l’esport i investigadora de la UAB, per una simple qüestió de prioritats: "El component social del futbol ha desaparegut, però la incertesa de la pandèmia també fa que l'entreteniment passi a un segon pla. Estar en situació d'ERTO o la por del contagi té efectes negatius en el desenvolupament de les nostres activitats".

"Costarà trobar símbols com Guardiola"

Les frases de desànim continuen arribant al WhatsApp o al mur de Twitter encara que el Barça hagi jugat fa uns dies, a Valladolid, un dels millors partits del curs sota la batuta de Pedri, un futbolista que il·lusiona. "És que Barça i Madrid tenen ara equips molt grisos comparats amb els que tenien fa deu anys". "Si els clàssics són una tabarra, què pot esperar un aficionat del Betis d'un partit contra el Getafe?" "El futbol modern ha destruït el romanticisme". Efectivament, el desencís no només és cosa de la pandèmia. "El futbol com a esport de masses està molt exposat a interessos econòmics que alteren el sentiment d'identitat i els vots per renovar els lligams del ritual", observa Mansilla.

Aquesta sensació afecta de ple la concepció que els aficionats del Barça tenen del seu club, que en els últims anys ha basat una gran part del model de negoci en la presencialitat i en un turisme de masses que ha fet del Camp Nou i del museu dos motors econòmics imprescindibles per pagar el salari de Leo Messi i altres cracs. "Cada dia em sento menys identificat amb el Barça. Ja no és el club de la ciutat, és massa internacional. Ser del Barça ja no significa gran cosa", sentencia Samuel Valiente, aficionat culer que analitza la situació des d'una òptica de la publicitat, el seu ofici. "Els turistes venien a l'estadi amb l'entrada del creuer", explica Montserrat Farell, membre de la Penya Blaugrana de Sant Esteve Sesrovires, que posa el focus en la situació de l'equip per argumentar el seu particular desencant: "Ni tenint Messi som un equip guanyador". Identitat i possibilitats de grans victòries, dos factors que el Barça actual, amb el Camp Nou buit i encara sense junta directiva, ha de recuperar de manera equilibrada i decidida per tornar a il·lusionar. Ara bé, Mansilla avisa: "En societats complexes com la nostra, la unitat al voltant de determinades figures tendeix a ensorrar-se. Crec que és quasi impossible que el Barça repeteixi un fenomen com el de Guardiola fa uns anys".

Gil Manzano consultant el VAR

Un altre element que destrempa els fans és la falta d'al·licient a la Lliga, un torneig que al segle XXI han guanyat 15 vegades (de les 20) o el Barça o el Madrid. Aquesta dinàmica fins i tot cansa culers i madridistes, que desitjarien una lluita més igualada a partir d'un repartiment televisiu més just o d'un tractament més plural als mitjans de comunicació. "A Espanya gairebé tots els titulars són per al Barça i el Madrid. Mediàticament no té valor que siguis de l'equip de la teva ciutat", observa Álvaro Amores, psicòleg i futboler establert a Madrid. Els colors no són un tabú a les principals capçaleres del país, que en els últims mesos –i potser és simptomàtic– han optat per la informació sobre el coronavirus per augmentar el trànsit de visites a les seves webs. Uns mitjans que es fan ressò de la vida d'uns futbolistes que la pandèmia no ha fet sinó allunyar-se encara més de la realitat dels seus seguidors. "Hi havia jugadors que feien exhibicions de luxe quasi pornogràfiques durant el confinament", exemplifica Mansilla.

Un model desgastat

El futbol s'ha convertit en una indústria multimilionària, els partits ja no es poden veure gratis per televisió i els horaris són cada cop menys compatibles amb la vida. Tot i això, ¿pot fer alguna cosa per recuperar una part de la màgia perduda? Les fonts consultades ofereixen algunes pistes en aquesta línia. "Potser es podria fer un draft [com a l'NBA] perquè els joves talents reforcessin els equips més humils", explica Gerard Batllori, tècnic d'audiovisuals i aficionat del Girona. "Potser es podria vendre el futbol com un producte cultural ben embolicat i posar-lo al catàleg de Netflix o la HBO", suggereix Amores. I pel que fa al joc en si, l'extècnic de l'Arsenal i ara cap de desenvolupament de la FIFA, Arsène Wenger, va proposar fa alguns dies noves normes per fer-lo més atractiu, com permetre serveis de banda amb els peus en els últims minuts de joc o rebaixar la rigorositat del fora de joc en determinades situacions. La revolució podria no acabar-se amb el VAR, una eina tan aplaudida com odiada.

De fet, el videoarbitratge no trigarà a aplicar-se a la Premier League, la lliga més poderosa del món i també la més purista, cosa que es nota en la fidelitat dels habitants de Leicester o Leeds amb el club de la seva petita ciutat. Ara bé, la mística del futbol anglès també es mercantilitza. "Últimament anar a Anfield s'ha convertit en Disneyland", reconeix Justo Serrano, fan del Liverpool que ha comprovat que fins i tot al Regne Unit també s'ha perdut una part de l'essència. "Cada cop tinc menys interès per tot el que envolta el futbol d'elit", confessa. Potser per això ara s'ha fet soci del Sabadell, la ciutat on viu des de fa alguns anys.

stats