Alls, bruixes i la Moreneta: remeis per als mals de l’Espanyol

BarcelonaL’Espanyol no coneix la victòria des de fa gairebé tres mesos. El seu últim triomf data del 22 de desembre de 2025, al camp de l’Athletic Club, en l’últim partit de l’any passat. Des de llavors, només ha sumat quatre empats; és a dir, 4 punts de 33 possibles. Una ratxa calamitosa, el pitjor inici d’any de la història dels periquitos, que a priori no amenaça la permanència dels blanc-i-blaus –tenen 11 punts de marge sobre el descens quan falten deu jornades–, però que l’equip de Manolo González vol trencar aquest dissabte a casa contra el Getafe (16.15 h, DAZN) per tal d’allunyar fantasmes abans que el calendari faci pujada.

No és un escenari desconegut per a l’Espanyol, que al llarg de la seva història ha afrontat altres dinàmiques negatives molt semblants. Amb Rubi, la temporada 2018-19, va calcar el 4 de 33 actual; en aquell moment, l’entitat va mantenir la confiança en el tècnic maresmenc, que amb futbol i una remuntada terapèutica contra el Rayo Vallecano va girar la situació com un mitjó, fins al punt d’acabar classificant els blanc-i-blaus per a Europa.

La fe de Mauricio Pochettino

Força més dramàtica era la situació deu anys abans. Des del 9 de novembre del 2008 fins a principis de març del 2009, l’Espanyol només va guanyar un partit de 19, amb un bagatge de 10 punts de 57 acumulat entre Tintín Márquez, Mané i Mauricio Pochettino, que afrontava la seva primera aventura al capdavant d’un equip professional. Després de la derrota al Sadar del 22 de març, l’Espanyol era cuer a 8 punts de la permanència. “Quedaven deu partits i n’havíem de guanyar set o vuit. Era pràcticament impossible salvar-nos”, exposa a l’ARA Ferran Corominas, membre d’aquell equip.

Els blanc-i-blaus necessitaven un miracle per salvar-se, i el tècnic argentí va encomanar-se a la Moreneta: acompanyat pel seu inseparable ajudant Feliciano Di Blasi, dos dies després de la derrota a Pamplona Pochettino va pujar a peu des de Monistrol fins al monestir de Montserrat per demanar a la Mare de Déu que salvés a l’Espanyol. Però no n’hi havia prou amb pregar. “Com que coincidia amb una aturada de seleccions, ens van concentrar uns quants dies a Navata”, recorda el davanter banyolí. L’objectiu era aïllar la plantilla de l’exterior per treballar aspectes tàctics i, sobretot, mentals amb Di Blasi, que ostentava el càrrec de coordinador tècnic-científic. “Feia una mica de psicòleg, ens feia una espècie de teràpies grupals per intentar que tinguéssim fe, que creguéssim en la permanència”, desvela Corominas, expert en miracles.

Va funcionar. A la tornada a la competició, l’Espanyol va guanyar el Deportivo i va encadenar set victòries en nou partits que els van permetre salvar-se golejant l’Almeria una jornada abans de la conclusió de la Lliga. Pochettino, Luis García i De la Peña van tornar a l’abadia de Montserrat per agrair l’ajuda divina. “La confiança és clau i, encara que no ho mereixis, les victòries reforcen molt. Si no guanyes, a vegades arronses més el peu o no t’atreveixes a provar segons què. Al futbol i en general a tots els esports hi ha molt de mental”, conclou Corominas.

Alls i 'meigas'

“Psicòlegs? A la nostra època no n’hi havia, d’això”, comenta entre rialles Manuel Zúñiga, jugador de l’Espanyol entre 1979 i 1988. A principis del curs 1984-85, amb Xabier Azkargorta a la banqueta, va conviure amb una mala ratxa de sis jornades seguides sense guanyar. A l’època, es va arribar a plantejar si aquella dinàmica era culpa d’un malefici, i, fins i tot, alguns jugadors creien en bruixes. Tal com va recordar fa uns dies el programa Espanyol reservat de 3Cat, a Job, un dels companys d’equip de Zúñiga, se li va acudir plantar alls a les porteries de Sarrià per espantar la mala sort. A partir de llavors, els blanc-i-blaus van començar a guanyar.

 “Potser m’equivoco, però jo crec que els alls els plantàvem la temporada 1986-87 per mantenir una bona ratxa. En tot el curs només vam perdre un partit a casa, contra el Madrid al play-off, i vam acabar tercers. La vam fer molt grossa”, discrepa Iñaki Pérez de Arrilucea, blanc-i-blau del 1984 al 1990. “Sigui com sigui, de meigas sempre n’hi ha hagut. I encara n’hi ha, eh? Però vaja, no n'hi ha prou amb plantar alls. Una mala ratxa es trenca amb treball i confiança. Jo crec més en això que en les supersticions”, diu Zúñiga, convençut de la reacció dels homes de Manolo González: “L’Espanyol no s’ha de tornar boig perquè els jugadors són els mateixos que van fer una primera volta de cinema. Amb calma, arribarà la victòria”.