Joan Collet: "L'Espanyol no morirà mai i tindrà més presidents catalans"

BarcelonaUn dels últims retrats que pengen de la Sala President de l’RCDE Stadium és el de Joan Collet i Diví (Argentona, 1961), el darrer president català de la història de l’Espanyol (2012-16) i, per sobre de tot, un periquito de pedra picada. Soci des de fa quasi 50 anys, als 70 era habitual del gol sud de Sarrià i va haver de córrer davant dels Boixos Nois quan els ultres afloraven a Barcelona; dues dècades després, des de l'àrea social de Sánchez Llibre, els va combatre. Peça clau en la reformulació del repartiment dels drets televisius a Espanya, sempre va reivindicar l’Espanyol com a equip català. El 2016 va abandonar l’entitat, quan Chen Yansheng va comprar-la. En una conversa amb l’ARA, explica que ara gaudeix dels partits com un seguidor més i celebra que el club de la seva vida arribi als 125 anys amb tanta salut.

Per què és de l’Espanyol?

— Pel meu pare. Vaig començar a anar a Sarrià amb 10 anys. Quan en tenia 15, vaig veure banderes al gol sud i vaig anar cap allà. Era el primer moviment jove a l’Espanyol, el de la Penya Manigua.

Es llançaven ous als derbis amb els del Barça.

— Sí. Als aficionats del Barça, que venien amb la pancarta de la Gran Penya Barcelonista de Tarragona, els posaven també al gol sud. No hi havia violència, però era típic fer guerres d’ous. El meu pare m’havia fotut crits per marxar de casa amb una capsa d’ous amagada.

Boixos Nois i Brigadas Blanquiazules encara no existien, oi?

— No, apareixen més tard. Recordo que cap al 83 o 84, quan tornàvem amb la Manigua del Camp Nou a Sarrià, vam haver de córrer perquè ens perseguien els Boixos Nois. Vaig arribar a Collserola corrent (riu). Era l’època que neixen Boixos i Brigadas... allà va començar la violència.

Des de l’àrea social li va tocar combatre-la.

— Vam arribar a Montjuïc amb 500 brigadas a la graderia. Va ajudar molt la creació de La Curva Jove, amb Nacho Julià, perquè hi havia gent que no compartia la seva ideologia, però volien animar. I a poc a poc, els ultres i caps rapats van anar convertint-se en minoria. Crec que no s’ha reconegut prou. N’hi ha alguns als quals pràcticament els donen el Nobel de la Pau per posar fi als Boixos, i a nosaltres, que vam fer molta feina a l’ombra, ningú ens ho ha reconegut.

Sempre ha anat amb Sánchez Llibre?

— Sí. Som del Maresme, ens vam conèixer per feina i vam fer molta amistat. Entro al club quan ell és president, al 97. Per mi és el millor president de la història de l’Espanyol.

Com se sobreviu 125 anys amb un gegant al costat com el Barça?

— Amb resiliència i fidelitat. L'Espanyol va de pares a fills i d’avis a nets. Si no, seria molt difícil sobreviure, perquè no guanyem títols. Tots hem crescut en minoria; a l’escola, a la feina o al poble, reivindicant sempre que som de l’Espanyol. Però també hem de fer autocrítica històrica: no pot ser que dos clubs que hagin nascut a Barcelona al mateix moment estiguin tan lluny l’un de l’altre.

Sobre Joan García va dir que se sentia traït perquè se n’havia anat amb el “monstre”.

— Sí, però no és notícia. Un aficionat del Betis no vol que la seva figura vagi al Sevilla. El mateix amb Barça i Madrid, i tants d’altres. Que el nostre millor jugador, que s’ha criat al futbol base i ha fet petons a l’escut vagi al Barça, sap greu. Tenim dret a empipar-nos, però s’ha de respectar.

En la seva època al club, va patir mai per la supervivència de l’Espanyol?

— Mai. Això és un fals relat. Es deia que el senyor Chen ens havia salvat de desaparèixer o de baixar a Segona B, però és mentida. Ens va salvar d’anar a una llei concursal, com molts altres clubs van anar-hi. O no, perquè el 2016 vam passar de rebre 22 a 50 milions per drets televisius, després d’anys d’una lluita que l’Espanyol va liderar. Però ja no hi érem. Això no vol dir que no se li hagi d’agrair que en un moment difícil posés els seus diners. Passa el mateix amb el gol de Coro, tampoc hauríem desaparegut si no el fa.

Abans Chen i ara Pace. Què n’opina que el club sigui dirigit per gent de fora?

— Passa en molts clubs. S’ha d’intentar fer bé la gestió i, sobretot, que siguis d’on siguis, t’identifiquis amb el territori. Han de tenir clar això: d’on és el club, la seva llengua i la seva idiosincràsia. I veig que l’Alan Pace, en l’aspecte social i de trepitjar carrer, ha fet més en tres mesos que el que s’havia fet en deu anys.

Ha parlat amb ell?

— Ens hem saludat un parell de vegades que hem coincidit. Res més.

Vostè també és de trepitjar carrer.

— (Riu) A mi m’agrada anar al camp tres o quatre hores abans dels partits amb el meu fill; anar a dinar, fer la copa, saludar els amics... És el més maco del futbol. També quan vaig a veure l’Argentona, l’equip del poble, em poso dret darrere la porteria.

I de defensar els seus. Què va passar l’altre dia amb uns aficionats del Betis?

— Hi havia socis de l’Espanyol indignats amb uns del Betis perquè els havien faltat al respecte. Ens vam discutir una mica, en va sortir un altre fent banyes a la gent, els hi vam recriminar... i va haver-hi quatre empentes. Ni bufetades ni res.

És l’últim president català de l’Espanyol, n’hi haurà més?

— I tant! A l’Espanyol li queden molts anys de vida, no morirà mai. És clar que tindrà més presidents catalans.